Subscriu-te

Crítica

El públic de l’OBC no oblida el carisma d’Eiji Oue

Eiji Oue (foto d'arxiu)

Temporada OBC. Dir.: Eiji Oue. Montsalvatge: Calidoscopi simfònic. Quatre moviments de ballet. Bernstein: Candide. Suite. Berlioz: Simfonia fantàstica. L’Auditori. 14 d’octubre de 2011.

Per Lluís Trullén

En l’etapa que el director Eiji Oue va ocupar el càrrec de titular de l’OBC (de setembre del 2006 a juliol del 2010) es va guanyar una estima indubtable del públic. La seva extraversió, el dinamisme, la simpatia i la predilecció per dirigir obres de gran espectacularitat van proporcionar-li uns èxits indubtables, malgrat que alguns “detractors” consideraven les seves versions excessivament efectistes. Oue va rebre una calorosa benvinguda en el concert dedicat a obres de Montsalvatge, Bernstein i coronat amb la monumental Simfonia fantàstica de Berlioz, un programa idoni pel seu dinamisme, fortalesa sonora i exigència de tècnica orquestral, escaient per a la seva personalitat i aptituds artístiques. Com a homenatge al mestre Xavier Montsalvatge (de qui l’any 2012 es commemora el centenari del naixement) l’OBC programa un seguit d’obres orquestrals, i en aquesta ocasió els quatre moviments del ballet Calidoscopi simfònic (que el mestre Toldrà va estrenar al capdavant de l’Orquestra Municipal el 1955) van ser els escollits. Els ritmes antillans, les melodies suggestives i subtils, la riquesa de textures de timbres proporcionaven un marc idoni per a una orquestra que es trobava a gust amb la riquesa de matisos i una direcció d’Oue que sempre anava a la recerca del colorisme, fins a arribar als millors instants interpretatius en el “Cànon” i l’“Havanera” i en el “Final, a la indiana”, amb què clou la partitura. Un any després de l’estrena del Calidoscopi s’estrenava a Nova York l’opereta còmica Candide de Leonard Bernstein, basada en la novel·la homònima de Voltaire. La Suite proporciona un joc de colors, de dinamisme, de temes melòdics radiants, de ritmes inconfusibles tan propis de l’estil Bernstein i a més d’una complexitat tècnica que demana a l’orquestra un gran equilibri en les seccions. Impecable treball d’Oue i dels instrumentistes, cercant una versió enlluernadora, dinàmica, oberta i enèrgica, que va captar tot l’esperit trepidant d’aquesta bellíssima partitura de la qual l’OBC oferia la seva primera audició.

Quan Berlioz tenia 27 anys va llegar-nos una de les obres simfòniques més colossals del romanticisme. Obra programàtica, escrita en  sentir un amor idíl·lic envers l’actriu irlandesa Harriet Smithson, va ser estrenada el 1830 i en el decurs del seu recorregut musical –des dels “Somnis” inicials fins al “Somni d’una nit de sàbat” que proporciona a Berlioz–, esdevé un veritable model d’orquestració per a les generacions del futur. Oue i l’OBC van oferir una Fantàstica molt en la línia que calia preveure; més passional i colorista que no pas amant del detall; més rítmica i propera a la profusió de vistoses dinàmiques que no pas detallista en les textures. El cert és que la versió espectacular, vibrant, va fer fruir els amants de “l’estil Oue” i l’èxit i els aplaudiments van constatar l’estima que el públic té pel director d’Hiroshima.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *