Subscriu-te

El que Mozart ens ensenya

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

MEMORIAL PAU CASALS. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Ignasi Cambra, piano. Elena Copons. Gemma Coma-Alabert. David Alegret. José Antonio López. Dir.: Josep Pons. Música per a un funeral, Concert per a piano núm. 23 i Requiem de W. A. Mozart. LICEU. 15 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

El Memorial Pau Casals que organitza des de fa uns anys el Gran Teatre del Liceu ha acollit enguany el debut d’un jove pianista català, Ignasi Cambra, ja conegut pel públic d’ençà del seu debut al cicle Ibercamera amb Valeri Gergiev i després d’oferir concerts a l’Auditori de Barcelona, al Palau de la Música Catalana i al cicle Residències Musicals a La Pedrera. Precisament gràcies a la tutela oferta per Gergiev, Ignasi Cambra acaba de tornar de Sant Petersburg, on ha ofert un recital en solitari al magnífic Teatre Mariïnski. En el seu debut al Liceu, Ignasi Cambra, de tan sols 27 anys i amb la particularitat que ofereix el fet de ser cec de naixement, va interpretar el delicat Concert per a piano núm. 23 de Mozart, un dels més inspirats del seu catàleg. El pianista català va oferir-ne una lectura personal, convincent, transparent, delicada i molt adequada en estil. Més per culpa dels nervis que d’una altra cosa, s’hi van poder percebre petits accidents, molt ben solucionats, que no van enterbolir la percepció general de la seva intervenció. Ignasi Cambra ja és una realitat musical, encara en creixement però absolutament preparat per emprendre una carrera solística de bracet dels millors directors. Al Liceu apareixia literalment agafat del braç de Josep Pons, director musical de l’Orquestra del Liceu. Orquestra i director, immersos en les representacions de Le nozze di Figaro, van acusar poc temps de preparació del programa que ocupava el Memorial Pau Casals. Malgrat tractar-se d’obres del mateix compositor, la seva lectura de la Música per a un funeral maçònic sonà precipitada i passant pràcticament desapercebuda. Tot i que el nivell de l’orquestra s’ha incrementat de manera evident els darrers anys, gràcies a la gran feina i les mesures necessàriament dràstiques que ha hagut d’emprendre el mestre Josep Pons, en el concert inaugural d’aquesta gira mozartiana per Catalunya es va fer palès el caràcter de work in progress en què es troba actualment l’orquestra. Queda encara molt de camí per recórrer, però la direcció és l’adequada.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

En el que es percebé un treball més detallista fou, sobretot, en el Concert per a piano, en el qual, malgrat les dificultats intrínseques a la comunicació entre director i solista, que a vegades no permetia una entesa perfecta, es feia palesa la voluntat de respirar conjuntament i la recerca d’un mateix objectiu. Premisses que tal vegada s’obliden, pel fet de semblar massa òbvies, fins que un troba entrebancs per resoldre i això fa treure el millor de cadascú.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

A la segona part, el famós Requiem tenia com a principals protagonistes el Cor del Gran Teatre del Liceu, preparat per Conxita García, i els solistes, tres catalans i un valencià, de solvent trajectòria internacional. Obra de grans dimensions, la seva gran repercussió històrica ha permès escoltar-la en multitud de versions, des de les més majestuoses amb cors de grans veus i solistes de categoria operística, a les més cambrístiques amb cors reduïts i solistes propis de la interpretació amb criteris històrics. La tradició ens acostà fins als anys seixanta un Mozart majestuós, gairebé romàntic, però els darrers temps és molt més habitual sentir un Mozart més despullat i contingut, molt més afí segurament a les condicions en què es degué interpretar contemporàniament. Amb aquestes premisses, el Cor del Liceu abordà el Requiem sense negar les seves arrels, operístiques, però adaptant-se a la partitura. Es notà una gran cohesió en les veus, amb cordes molt ben arrodonides, sobretot en baixos, contralts i tenors, per bé que quedant una mica en evidència les estretors a què es van veure exposades les sopranos en el registre agut, per no emetre sons abusius en decibels. És en aquestes ocasions en què es constata el detall en la feina i cal lloar la tasca de Conxita Badia buscant un so homogeni i vellutat. Tal vegada va jugar en contra seu novament la precipitació en la preparació d’aquest Requiem, al qual faltava rerefons i una assumpció del missatge propi de la missa de difunts. Les veus d’Elena Copons, Gemma Coma-Alabert, David Alegret i José Antonio López oferiren un quartet de gran equilibri i una adaptació molt correcta en l’estil mozartià, bo i destacant en aquest sentit soprano i tenor. José Antonio López brillà en el seu passatge estel·lar “Tuba mirum”, i només un petit lapsus del tenor al “Recordare”, probablement imperceptible per a molts dels oients, va enterbolir instantàniament una molt bona entesa musical amb què es va cloure el concert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *