Subscriu-te

Crítica

El que tenim, el que ens perdem

El tenor barceloní David Alegret interpretà obres de Pujol, Toldrà i Manén, entre d'altres, a l'Ateneu Barcelonès
El tenor barceloní David Alegret interpretà obres de Pujol, Toldrà i Manén, entre d’altres, a l’Ateneu Barcelonès

 

3r CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. David Alegret, tenor. Daniel Blanch, piano. Obres de Manén, Pujol, Montserrat, Toldrà i J. Lamote de Grignon. SALA ORIOL BOHIGAS (ATENEU BARCELONÈS), 28 DE MAIG DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Tasca inaudita la que està realitzant l’Associació Joan Manén per tornar a la llum les obres oblidades d’aquells compositors catalans contemporanis de Joan Manén –situats a cavall dels segles XIX i XX–, en una època d’una particular efervescència creativa i musical a Catalunya.

En el cas del concert de dimecres passat, el programa es va centrar en Francesc Pujol, figura a l’ombra del fundador de l’Orfeó Català Lluís Millet, que entrà de ben jove com a cantaire a l’Orfeó Català i acabà essent-hi assistent del mestre Millet i qui el substituí en els anys més difícils de l’entitat, en plena Guerra Civil, quan l’activitat estava prohibida i l’Orfeó Català va sobreviure a la clandestinitat. Pujol, a més d’un prolífic erudit –va escriure molt sovint en la primera etapa de la «Revista Musical Catalana» i va ser autor de nombroses traduccions al català d’obres cabdals de la música, com la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach– i un home sacrificat per la música, va participar també de l’activitat creativa com a compositor, amb unes no menyspreables composicions, de les quals es van poder escoltar novament –diríem que de manera inèdita en els nostres temps– dimecres passat a l’Ateneu Barcelonès.

En l’òrbita modernista no només convisqueren Francesc Pujol i Joan Manén, sinó que també hi participaren compositors com Francesc Montserrat –deixeble d’Antoni Nicolau, compositor de teatre líric català, revista i sarsuela, i arxiver de l’Associació Musical de Mestres Directors, on conserven encara manuscrits gran part de les seves composicions– o Joan Lamote de Grignon –autor de nombroses transcripcions de música dels segles XVI i XVII i un gran compositor i arranjador de música per a banda, que fou director de la Banda Municipal de Barcelona en el temps en què Richard Strauss mostrà la seva admiració envers la formació barcelonina. Alguns d’aquests compositors visqueren tant l’efervescència modernista com el racionalisme noucentista, que es pot apreciar estilísticament en les seves composicions. Tal com glossà Xavier Chavarria en els interessants apunts a cada bloc musical del concert, ens trobem amb un ingent patrimoni musical, en gran part per descobrir, documentar i, fins i tot, editar que mostra el gran moment artístic que caracteritzà potser la Catalunya més hegemònica, la de fa cent anys.

Daniel Blanch al piano i David Alegret (veu) en el recital del 3r Cicle de música catalana Joan Manén
Daniel Blanch al piano i David Alegret (veu) en el recital del 3r Cicle de música catalana Joan Manén

El recital, protagonitzat pel tenor català David Alegret i el pianista Daniel Blanch –impulsor del cicle de concerts de l’Associació Joan Manén–, oferí una acurada selecció de cançons, dividides en tres blocs. Tres peces de Joan Manén de principi de segle de temàtica popular contrastaren amb la Balada (escrita als anys trenta, ja en ple Noucentisme) d’estil ibèric, molt més agosarada harmònicament. Al seu costat, El mal d’amor i la Cançó marinera de Francesc Pujol permeteren copsar l’apassionament de la música d’aquest compositor, de gran factura melòdica.

El recital continuà amb un interessant recull de cançons sota el títol Impressions de natura de Francesc Montserrat, que obtingueren el premi a la Festa de la Música Catalana –organitzada per la «Revista Musical Catalana» i l’Orfeó Català– el 1908 i que mostren un estil modernista molt naturalista i proper a l’impressionisme. Tarda serena i La fira de Sant Jordi –amb text de Verdaguer– de Pujol, tancaren aquest segon bloc.

El tercer bloc començà amb dues obres mestres d’Eduard Toldrà i continuà, com a final, amb quatre cançons de Pujol de factura diversa, d’acord amb la data de composició. La cançó de vailet i Carnavalada daten del 1939, any dolorós per al poble català, immers encara en la Guerra Civil. Les altres dues, Un clavell –amb text de Josep Carner– i La ginesta –amb text de Joan Maragall– són del 1910 i mostren un Pujol més efusiu, encara sota l’òrbita modernista. De Toldrà, es va sentir la primerenca Festeig, que el compositor escrigué en la seva primera joventut, i la Cançó de comiat, que forma part del cicle L’ombra del lledoner amb textos de Tomàs Garcés. David Alegret interpretà unes versions extremadament ajustades a l’estil, amb el deix just d’emoció i un català impecable. Junt amb Daniel Blanch, reviviren unes cançons que mereixerien ser enregistrades i editades –atenent també a l’esforç de recuperació–, gràcies igualment a unes interpretacions delicades i polides i una disposició vocal, la d’Alegret, plenament adequada a aquest gènere, en què seria d’agrair que es prodigués encara més.

Assistir a concerts d’aquestes característiques dóna a l’oient una sensació d’exclusivitat ben entesa –pel caire inusual de la proposta, no pas pel preu de les entrades, molt econòmiques– que caldria valorar més i promoure amb més entusiasme. No sabem el que tenim; no sabem el que ens perdem…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *