Subscriu-te

El rumb de la mística

TARDES AL PALAU. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Marc Timón, direcció. Obres de J. Garreta, R. Lamote de Grignon, M. Saderra Puigferrer, E. Toldrà, Joaquim Serra, X. Pagès, J. A. Amargós i M. Timón. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE MAIG DE 2021.

Des de la platea estant, entre la rotunditat geniüda de Garreta i la rebel·lia disconforme de Pagès no sembla pas que hagi passat un segle. Per més que en aquest viatge s’intercali la delicadesa detallista de Lamote de Grignon, la definició descriptiva de Puigferrer i la inspiració melòdica de Toldrà, la deambulació entre els extrems discorre plàcidament amb el pas del temps. Poden canviar les rítmiques, evolucionar les mixtures, adequar-se els timbres, metamorfosar els acords…, però el discurs es fa natural, transmutable a cada moment, sense trencadissa i amb fermesa. Amb la cobla com a transmissora de l’expressió.

Amb algun lleu salt cronològic, en la primera part del concert la Cobla Sant Jordi va oferir al respectable tot aquest doll de sensacions que ofereix el catàleg literari per a cobla del darrer segle. Un recorregut breu i intens, àgil, remarcat per l’opció innovadora d’oferir les sardanes en una lectura única sense da capos, que es pot fer sobtat per a qui és més conscient dels detalls musicals quan balla (com, confesso, és el meu cas), però que permet descobrir amb més vehemència la poesia de cada obra en la seva veritable dimensió. Pedregada, Camí de llum, El llac encantat, El roserar, Dotze lustres… Postals musicals. Finestres esventades. Sentiments descarnats. Emocions amb forma de sardana.

Com a interludi cap a una altra esfera estètica, un poema musical. És curiós que cada nova audició d’una joia musical com Puigsoliu, per més vegades que es pugui sentir permeti descobrir nous racons espirituals. Marc Timón va optar en aquesta ocasió per ampliar el contrast en els tempi de cada escena, i això va dotar el discurs d’una capacitat de commoció que va implosionar en el tutti final, d’una brillantor inaudita. Per anys que passin, la llum que va brollar de l’última dècima de segon de l’acord final ressonarà en el cap dels qui érem presents en cada ocasió que tornem al Palau. Una dècima de segon enlluernadora. Un regal immens.

La incorporació del violí, el violoncel, el piano i la percussió al conjunt musical va fer el salt estètic definitiu al decurs d’un programa de línia evolutiva perfecta. Un treball de precisió sonora que va vorejar el miracle va fer possible que la força abassegadora de la cobla es conjuntés sense fissures amb el conjunt de cambra. Dos mons sonors, un únic mapa expressiu. Feia massa temps que no es revisitava el catàleg de cobla d’Amargós en un escenari com el Palau, i la Simfonieta concertant va resultar una gran manera de recuperar el temps perdut. Barreja d’estils en un presumpte caos de llenguatges que es fa agosarat fins que els ressons fan comprendre la màgia tímbrica que ens presenta cadascuna de les escenes. No agrairem mai prou a Amargós atreviments tan vehements, ni tampoc a Timón placideses sensitives tan emotives com el ballet Coses de Palamós, amb tantes suggestions de tants records que, encara que no formin part d’un mateix, podem fer-nos sentir com a propis.

Segurament, el període de letargia a què la pandèmia ha condemnat el món va provocar que el moment de forma de la Cobla Sant Jordi no fos exactament el que li tenim referenciat. La perfecció a què ens té acostumats en obres d’orfebreria com les de Garreta no va ser tan evident i va demostrar el risc que suposa obrir plaça amb una obra com Pedregada. Amb tot, a mesura que el programa va anar avançant, la formació va lluir moments màgics com els grans duets de tibles i de tenores d’El roserar, l’increïble diàleg de fusta i els majestàtics coixins harmònics del metall a Camí de llum, o les emotives intervencions dels solistes, com el trombó d’Isi López a Pedregada o d’Entic Ortí a Puigsoliu.

El concert va tenir una introducció inesperada en forma de lliurament oficial a Marc Timón de la Medalla al Mèrit Musical concedida pels Premis Capital de la Sardana del 2019, una cerimònia que la pandèmia va postergar. Aquest va ser el triple protagonisme del compositor empordanès que dirigia un concert amb obra pròpia, atès que també se li havia encarregat (oportunament ja sabrem exactament qui) la presentació del concert, una funció poc habitual per a un director que ho va resoldre esplèndidament, amb notes de profunditat tècnica i apunts emotius. Amb tot, la millor medalla del vespre, la que ell mateix va concedir a cada membre del públic permetent de gaudir d’una magnífica Tarda al Palau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L'@OrquestraOBC ofereix un concert extraordinari, gratuït i exclusiu pels seus abonats el proper 25 de juny a @auditoribcn. Hi participarà com a solista el violinista Sergei Dogadin i estarà dirigit per Juanjo Mena. El programa serà monogràfic amb obres de Txaikovski.

Fins a 17 concerts, deu d'ells d'artistes que debuten al festival, tindran lloc aquest estiu al @Fest_Torroella. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/el-festival-de-torroella-de-montgri-culmina-la-celebracio-del-seu-40e-aniversari-aquest-2021/

La soprano Carolyn Sampson i @JDELARUBIA van compartir escenari al @palaumusicacat. "Escoltar aquest Àlbum, pensat per ser ofert dins un àmbit domèstic, en una sala de concerts, ha estat un encert", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/de-lambit-domestic-a-la-sala-de-concerts/

La música de Schubert i una instal.lació de Chiharu Shiota han conviscut aquests dies al @Liceu_cat. "Després de la sorpresa inicial, hom s’adonava que la lírica no és patrimoni exclusiu d’un timbre vocal", diu Abel Miró a la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/el-viatge-hivernal-de-wotan/

Segueix-nos a Twitter