Subscriu-te

El tenor francès

El tenor Bryan Hymel durant el seu recital a Peralada
El tenor Bryan Hymel durant el seu recital a Peralada

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Bryan Hymel, tenor. Irini Kyriakidou, soprano. Julius Drake, piano. Obres de Williams, Berlioz, Gounod, Mascagni, Dvořák, Bizet, Massenet i Puccini. ESGLÉSIA DEL CARME. 5 D’AGOST DE 2016.

Marc Busquets Figuerola

El de Bryan Hymel és un cas curiós: la seva veu canvia absolutament depenent de les òperes que canta. Així, si resulta exquisit en el repertori romàntic francès –un cas clar és Les troyens de Berlioz–, la seva veu canvia i pot sonar tibant en determinats rols del repertori italià, com succeí segons la crítica novaiorquesa la temporada passada interpretant Rodolfo de La bohème a la Metropolitan Opera. Posseïdor d’un timbre d’esmaltada bellesa, convé que aquest cantant tingui cura en la tria dels rols que interpreta en una dècada –la dels trenta als quaranta anys– que resulta decisiva per als tenors. Així, Hymel es presentà a Peralada en un debut molt desigual, al qual contribuí el fet que l’acompanyés la seva esposa, la soprano Irini Kyriakidou. Aquest és un fenomen que passa darrerament –Netrebko és acompanyada massa sovint per Eyvazov, i Damrau per Testé– i que lluny de fer un favor al cònjuge resulta ben al contrari a ulls del públic, ja que, per molt correctament que cantin, estranyament arribaran al nivell dels marits i mullers, que estan simplement a l’elit lírica mundial.

El recital començà de manera anodina amb els Four hymns for tenor de Ralph Vaughan Williams cantats per Hymel amb veu tibant i ingrata i massa enganxat a la partitura, amb molt bon acompanyament, no obstant això, de l’expert Julius Drake. No ajudà a caldejar l’ambient que Kyriakidou abordés “Villanelle”, “Le Spectre de la Rose” i “L’île inconnue” de Les nuits d’été de Berlioz amb més intenció que no domini, tot i un bon fraseig en francès. La segona part estigué dedicada a l’òpera i fou on Hymel es mostrà més relaxat i Drake molt més atmosfèric, començant amb “Ah! Lève-toi, soleil!” de Rómeo et Juliette de Gounod, tot mostrant-se absolutament diferent de la primera part i exhibint els seus aguts amb fermesa. Seguí l’“Addio alla mamma” de Cavalleria rusticana, que resultà molt dramàtic i adequat dins l’església i que Hymel resolgué satisfactòriament. Després fou el torn de Kyriakidou, que cantà discretament l’ària de la lluna de Rusalka de Dvořák, per unir-se tot seguit al seu marit en el duet “Parle-moi de ma mère” de Carmen de Bizet, en la qual estigueren molt adequats, especialment ell demostrant que és un gran Don José, tal com rubricà a continuació amb l’ària de la flor que tancà el programa. Llàstima que Hymel i Rachvelishvili no coincidissin –l’una cantà dimecres i l’altre divendres, a l’església–, perquè ambdós són referents actuals en els rols de Carmen i ens haurien fet gaudir de valent.

Però el millor del concert, amb diferència, vingué amb les propines, en què el tenor cantà l’ària “Ne pouvant réprimer les élans de la foi” d’Hériodade de Massenet, en el que és el repertori natural de Hymel i que recollí en el fabulós disc Heróïque publicat el 2015. La veu del tenor sona, en aquest repertori, lliure, natural i còmoda, amb un fraseig exquisit i coronà l’ària amb un agut final interminable. Però la il·lusió durà poc, perquè després Kyriakidou cantà l’O mio babbino caro de rigor, mentre que Hymel s’aventurà en Nessun dorma que resultà relativament interessant, encara que una mica forçat i sonà estrany tenint en compte que l’endemà s’estrenava una nova producció de Turandot a l’Auditori del Castell.

Amb tot, el que era un dels debuts més interessants sobre el paper d’aquesta edició, en una clara aposta de Peralada per un dels cantants amb més demanda del moment i que no s’ha pregonat gaire per les nostres terres –cal recordar que Hymel estrenarà una nova producció de Guillaume Tell al Met de Nova York aquesta tardor i obrirà la temporada de La Scala amb la primera versió Madama Butterfly–, quedà una mica descafeïnat i resultà una oportunitat perduda del que hauria pogut ser un recital meravellós si el tenor s’hagués centrat en el seu repertori natural, el francès. Esperem poder veure’l aviat per aquí en aquest magnífic repertori amb el qual ens va deixar amb la mel als llavis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *