Subscriu-te

Crítica

El triomf de l’elegància

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

CONCERT PHILIPPE JAROUSSKY, contratenor. Orchestra Barocca di Venezia. Dir.: Andrea Marcon. Porpora, Leo, Sarti, Geminiani. LICEU. 27 D’OCTUBRE DE 2013.

Per Pep Gorgori

L’ambient musical al Londres de la primera meitat del segle XVIII devia ser electritzant. No costa gens idealitzar-lo: el Barroc en el seu màxim esplendor, el Classicisme obrint-s’hi pas de mica en mica (fins i tot Mozart hi va passar en el seu tour europeu com a nen prodigi), els castrati triomfant amb Farinelli al capdavant, la Cuzzoni i la Bordoni arribant a les mans a l’escenari… I entremig, Händel i Porpora, un alemany i un italià, rivalitzant per qui aconseguia ser l’estrella indiscutible del públic britànic.

És en aquest context que Porpora va crear les àries per a Farinelli que el contratenor francès Philippe Jaroussky ha enregistrat recentment; totes comparteixen l’objectiu de commoure: unes, per la seva delicadesa; d’altres, per la seva bravura. La intensa gira de presentació del seu disc el va portar diumenge passat al Liceu amb l’Orchestra Barocca di Venezia.

Jaroussky ha fet una aposta per la delicadesa, en aquesta ocasió. Les seves ornamentacions als da capo són una exhibició d’elegància i bon gust. I de tècnica, dit sigui de passada. És en els detalls que el cantant es va ficar el públic a la butxaca. El domini dels recursos vocals propis d’una època en què no es feia servir el vibrato li permet fer variat el que podria sonar francament monòton a oïdes del segle XXI. L’atenció al detall, doncs, era indispensable per gaudir d’aquest concert. Jaroussky ho sap perfectament, i no és casual que com a tercer bis escollís una de les obres que ja havia cantat, Alto Giove, en què pot fer un lluïment d’aquestes qualitats. La va agafar, precisament, a partir del da capo, a la part final. Si volia aturar el temps, ho va aconseguir.

Les àries en què requeria més empenta també van ser executades amb exquisidesa, però aquí apreciar les qualitats vocals del contratenor va esdevenir més complicat. Potser era per l’espai, ja que omplir de so el Liceu sense vibrar és molt dur. O per l’orquestra, que estava una mica desequilibrada: dos violoncels, un contrabaix, dos oboès, fagot i sobretot un director, Andrea Marcon, hiperactiu i excessiu en la realització del continu al clavicèmbal, no ajudaven gens a crear un so lleuger –més aviat era pesant i ancorat a terra. O potser era pel cansament acumulat en una gira que com hem dit està sent molt intensa. Però el cas és que en ocasions l’acompanyament tapava el cant i el que havien de ser bravures i agilitats s’escoltaven esmorteïdes. Tot i això, Mira in cielo, i especialment el Nell’attendere il mio bene al final van portar moments per recordar.

El problema d’aquest repertori és que unes àries que en el marc d’una òpera poden resultar efectives, acaben caient en una certa monotonia: primera estrofa, repetició, segona estrofa contrastada, i tercera repetició de la primera estrofa ara amb ornamentacions. No crec que ni Porpora ni Händel ho poguessin considerar veritablement un espectacle per aixecar les passions de les masses.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Amb tot, el més preocupant va ser l’acompanyament instrumental. L’Orchestra Barocca di Venezia sona a formació contractada ad hoc i sense gaire més pretensió que posar música de fons a l’actuació de l’estrella i omplir les estones en què Jaroussky ha de descansar la veu. Els problemes de la secció de vents en l’obertura de Germanico in Germania, a l’inici del concert, i l’evident desajustament entre violí i cello al Concerto grosso en Re menor de Geminiani van ser el moments en què les limitacions del conjunt van quedar més de manifest. Els aplaudiments al final d’aquest Concerto només es poden entendre pel fet que es basa en un de Corelli ben conegut, amb la melodia “La folia” com a protagonista. Res a veure, per exemple, amb el Giardino Armonico que acompanya Cecilia Bartoli, Le Concert d’Astrée amb Natalie Dessay o fins i tot el treball que fa el mateix Jaroussky quan canta amb L’Arpegiatta de Cristina Pluhar, en un ambient molt més distès i creatiu que no pas aquest format estricte de concert en què només al final es va permetre interactuar fent broma amb un dels corns.

En resum, un Jaroussky molt ben encaminat pel que fa al treball vocal i al gust en l’ornamentació, amb un repertori que té la seva gràcia per l’associació amb Farinelli, però que no acaba de quadrar i, sobretot, una companyia manifestament millorable. I un darrer detall: Jaroussky tenia el públic a la butxaca, no calia que sortís a fer el segon bis amb una bufanda del Barça. M’estalvio adjectius, i em limito a constatar que aquests gestos –poc elegants, per cert– em començaran a semblar simpàtics el dia que els jugadors del Barça celebrin els gols lluint retrats de Händel (o de Porpora, per què no?) sota la samarreta.