Subscriu-te

Crítica

El valor d’un grup que actuà com a suplent

Josep M. Farràs i Toni Solà (foto d’arxiu)

JOSEP M. FARRÀS & TONI SOLÀ QUARTET. Jazz. JAMBOREE. 8 DE JUNY DE 2012.

Per Albert Suñé

Sarah Lenka, batejada com a “nova cantant francesa del jazz”, i el seu sextet –en el qual figura el trompeta Damon Brown, prou conegut per aquí–, no va poder ser al Jamboree els dies 8 i 9 d’aquest mes. En el seu lloc va actuar el Toni Solà Quartet & Josep M. Farràs, un combo amb músics que han tocat plegats manta vegades.

Però semblà realment que no havien estat junts en tantes ocasions. Almenys en la sessió de la nit del dia 8. O potser feia massa temps que no s’havia produït aquesta unió. Perquè allò fou més aviat una jam-session que no pas una actuació a l’ús. Amb això no volem dir que el concert coixegés d’alguna manera. De fet, no hi va haver descoordinacions. Però sí que els dos bufadors parlaven força entre ells per decidir com s’havien de desenvolupar els temes i quin ordre tindrien els respectius solos. Potser perquè el programa el van haver d’improvisar a cuita-corrents. En qualsevol cas, l’actuació global del quintet fou força reeixida. Cosa lògica si tenim present que és compost per músics de provada experiència.

Va ser un concert en què hi va haver una mica de tot. Des de hard-bop a bossa nova passant pel blues, el swing i per algun tema de caire latin. I qui s’emportà la palma, a causa de la seva seguretat i un fraseig magnífic fou Toni Solà, un saxo tenor de pedra picada i so esplèndid, que s’acoblà d’allò més bé a qualsevol ritme i tempo i que excel·lí en una molt bona versió de Georgia on my mind.

Per la seva banda, Josep M. Farràs no és el que era. Ha perdut potència i ara desenvolupa el seu discurs en un to més baix. També palesà una certa manca de frescor expositiva. Però, en canvi, continua sent un trompeta que sap dir les coses amb efectivitat. Tant amb la sordina com sense. A estones, incorporà alguns efectismes clàssics en ell i que ajudaren a mantenir l’estatus de cada tema.

Qui també va assolir una bona prestació va ser el pianista Gerard Nieto, lleuger i apassionat a parts iguals i posseïdor d’una tècnica exquisida. Ignasi González fou un bon pal de paller al contrabaix. I a la bateria, “Pinyu” Martí estigué magnífic en qualsevol ocasió, sense enfarfegar, i pletòric en els solos.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *