Subscriu-te

Crítica

El violí de Joan Manén reviu

Daniel Blanch i Kalina Macuta durant el concert. © MarcialAV
Daniel Blanch i Kalina Macuta durant el concert. © MarcialAV

VI CICLE LA MÚSICA DEL MUSEU. Kalina Macuta, violí. Daniel Blanch, piano. Obres de Joan Manén i Francesc Pujol. MUSEU DE LA MÚSICA (SALA DE TECLATS). 19 DE MAIG DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

La proposta conjunta de l’Associació Joan Manén i el Museu de la Música per recuperar la figura i l’obra de Joan Manén va permetre gaudir d’una audició molt especial al màgic entorn de la sala de teclats del Museu de la Música (L’Auditori) de Barcelona. Gràcies al treball de restauració dut a terme per un equip del Museu i de la posada a punt per la violinista Kalina Macuta, el violí de Joan Manén que el va acompanyar durant una part important de la seva carrera concertística ha tornat a sonar després d’una llarga letargia de més de 50 anys, d’ençà que el mateix Manén el va donar al Museu al final de la seva vida.

El violí, un Étienne Maire Clarà és obra d’un lutier de final del segle XIX –de pare francès i mare catalana– que, junt amb el seu pare, Étienne Maire Bretón, va tenir taller de luteria al carrer Nou de la Rambla de Barcelona i posteriorment a París, per tornar novament a Barcelona un cop mort el pare. Molt valorats per la qualitat del seu so –fet que es va poder comprovar durant el concert del darrer cap de setmana–, els violins d’Étienne Maire Clarà van fer-se un lloc important al mercat musical a la darreria del segle XIX. Segons les investigacions de Samuel Castellanos, que va fer la presentació de l’instrument abans de l’audició, el pare de Joan Manén va adquirir el violí conservat, a París entre els anys 1899 i 1900. Abans que Joan Manén disposés del Guarnieri amb què va desenvolupar la darrera etapa de la seva carrera, el violinista i compositor català va obtenir els seus primers èxits internacionals amb aquest violí que ara es conserva al Museu de la Música.

Kalina Macuta (violí) i Daniel Blanch (piano) van oferir un recital amb obres de Joan Manén i Francesc Pujol, tot fent servir l’instrument original de Manén. Sens dubte, l’audició va demostrar la qualitat de l’instrument, de so rodó, punyent i generós; però sense la professionalitat i delicadesa demostrada per Kalina Macuta, el resultat ben bé podria haver estat un altre. Macuta no només va interpretar amb el violí, sinó que era palès el diàleg, l’escolta d’intèrpret i instrument al llarg de l’audició, per tal de tenir cura del seu benestar. Al capdavall, cinquanta anys adormit no és poca cosa… A això cal afegir les dificultats tècniques de treballar amb un instrument que no és l’habitual (l’Étienne Maire Clarà té unes distàncies diferents del violí que utilitza habitualment la violinista polonesa). Tot i això, la violinista va oferir un exercici musical magistral en l’execució de les diverses pàgines escollides, majoritàriament de Manén.

Conjuntament amb Daniel Blanch (molt atent al diàleg cambrístic) van escollir algunes pàgines inèdites als nostres dies del compositor català. La melancòlica i lírica Cançó op. A-8 núm. 1, l’agosarada i tècnicament complexa jota de títol Aragón que un jove Manén va escriure amb 15 anys, juntament amb la virtuosística i molt difícil Dansa ibèrica núm. 1 op. A-25, van omplir la primera part del recital. Recuperada del fons documental de l’Orfeó Català, va sonar per primer cop en temps actuals el Lai i ballada que Francesc Pujol va escriure per encàrrec de Manén, en un concert que es va cloure amb el Caprici català núm. 3 op. A-33, en què les ressonàncies d’El cant dels ocells i una més evident Pastoreta es combinaven en una fantasia pastoral d’aires romàntics molt del gust de l’època. És important ressenyar i accentuar la qualitat indiscutible de les obres de cambra de Joan Manén que es van presentar en el concert i que amb tant de fervor i empenta està tornant a la vida l’Associació Joan Manén. Uns quants grans de sorra que esperem que contribueixin a treure el complex d’inferioritat que la gran majoria de catalans encara tenen amb el seu patrimoni.