Subscriu-te

El violí de Rachlin triomfa en el concert inaugural de l’OBC

Julian Rachlin. © Julia Wesely

TEMPORADA OBC. Julian Rachlin, violí. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Beethoven i Txaikovski. L’AUDITORI. 29 DE SETEMBRE DE 2017.

Per Lluís Trullén

El violinista Julian Rachlin va acaparar el protagonisme absolut del concert inaugural de la temporada 2017-18 de l’OBC: un programa integrat per dues obres del gran repertori com són el Concert per a violí de Txaikovski i l’Heroica de Beethoven –ambdues estrenades a Viena amb un èxit relatiu– i que es va veure ampliat la setmana passada amb la inclusió de l’obertura Egmont del mateix compositor alemany. Kazushi Ono, director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, va decidir incloure aquesta composició basada en la tragèdia de Goethe sobre la mort de l’heroi flamenc, el comte d’Egmont, que va morir per defensar la independència contra el domini que Espanya exercia sobre el seu país. Més enllà de certs paral·lelismes argumentals que puguin establir-se en el temps, el que realment comptava la nit de divendres era que el nombrós públic pogués gaudir d’una gran nit musical integrada per tres obres mestres. Tant a l’obertura Egmont com a la Simfonia Heroica, l’orquestra es va veure envoltada de constants desajustos de sonoritat, amb un metall que constantment eclipsava les fustes i cordes i amb un discurs musical del qual, malgrat assolir moments de qualitat notòria (inici de la “Marxa fúnebre” o l’“Scherzo”), en calia esperar una major aportació interpretativa i emocional. La brillant tonalitat de Mi bemoll de l’Heroica, la mateixa que empra Beethoven en el Concert Emperador, no justificava una sonoritat emfatitzada en excés.

Emmarcant les dues interpretacions beethovenianes, una actuació que caldria qualificar de sublim i antològica. Quin gran encert programar en el concert inaugural el violinista Julian Rachlin, nascut a Lituània l’any 1974 i format a Viena, ciutat on va estudiar amb Pinchas Zukermann. Nen prodigi, actuacions amb figures mítiques com Rostropóvitx, Maazel, Levine, Ashkenazy, Mehta… avalen una trajectòria extraordinària. Amb la màgica sonoritat de l’Stradivarius “ex-Liebig”, tota la sensibilitat i el virtuosisme del Concert de Txaikovski va assolir una dimensió màgica. Refinament, elegància i claredat diàfana en els passatges tècnics més compromesos van crear una atmosfera d’una càrrega emocional evident. Amb Rachlin res és fruit de l’atzar, tot flueix amb un control absolut, però –per sobre de tot– la seva elegància i manera tan romàntica de comprendre el sublim Concert de Txaikovski van seduir un públic unànimement entregat al seu talent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *