Subscriu-te

El ‘War Requiem’ en una gran versió escenificada

WAR REQUIEM de Benjamin Britten. Tatiana Pavlovskaya, soprano. Mark Padmore, tenor. Matthias Goerne, baríton. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Veus-Cor Infantil Amics de la Unió. Josep Pons, direcció musical. Daniel Kramer, direcció escènica. Wolfgang Tillmans, escenografia i videocreació. Ann Yee, coreografia. Nasir Mazhar, vestuari. Coproducció English National Opera i National Kaohsiung Center for the Arts (Weiwuying). LICEU. 21 D’OCTUBRE DE 2021.

El Liceu ha presentat el War Requiem de Britten en versió escenificada i la setmana vinent oferirà l’òpera Orpheus de Telemann en versió de concert: òperes en versió de concert i oratoris en versió escenificada, ja són ganes d’embolicar la troca!

Ja que l’emboliquem, fem-ho bé. L’Orpheus s’oferirà en una versió “garantida” dirigida per René Jacobs i la versió escenificada del War Requiem, que ocuparà l’escenari del Liceu fins després de Tots Sants, és un espectacle d’altíssim nivell que honora el Teatre.

Benjamin Britten va compondre el War Requiem, que ell mateix considerava una de les seves obres més importants, el 1962, amb motiu de la inauguració de la reconstrucció de la catedral de Coventry destruïda pels bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial. La peça, monumental, usa com a base el text llatí de la missa de difunts i hi intercala nou colpidors poemes de Wilfred Owen, un soldat i poeta anglès que va morir al front una setmana abans que acabés la Primera Guerra Mundial.

Britten, pacifista convençut i objector de consciència, presenta en el seu Requiem la guerra com la màxima expressió, bàrbara i absurda, del fracàs absolut de qualsevol idea raonable d’humanitat.

L’obra requereix un autèntic exèrcit sonor per ser interpretada: cor mixt, cor infantil, tres solistes vocals i orquestra completa i ampliada, tan ampliada que desbordava el fossat i ocupava també les dues primeres files de la platea del Teatre.

Britten va voler que a l’estrena de la seva obra s’hi representessin les potències enfrontades a la guerra que havia destruït la catedral i va demanar que el tenor fos del Regne Unit, i va ser el seu company de tota la vida, Peter Pears; el baríton, alemany, va ser el gran Dietrich Fischer-Dieskau, i la soprano, russa, havia de ser Galina Vixnévskaia, però les autoritats soviètiques no van permetre que viatgés i va haver de ser substituïda a corre cuita per Heather Harper.

El Liceu va voler repetir la idea de Britten i va convocar per a aquest War Requiem el tenor britànic Mark Padmore, el baríton alemany Matthias Goerne i la soprano russa Tatiana Pavlovskaya. Una tria ben feta perquè el cant dels poemes d’Owen, que recau principalment en el tenor i el baríton, té un caràcter molt liederístic i tant Padmore com Goerne provenen de l’àmbit del lied.

El resultat musical va ser excepcional. Josep Pons, que sempre s’ha sentit molt còmode en la complexa música del segle XX, va obtenir de l’orquestra un so equilibrat, delicat i gairebé cambrístic quan havia d’acompanyar els solistes. Britten, malgrat l’àmplia orquestració, no va fer el seu Requiem per a l’estridència i el crit, sinó per al recolliment. Pons va fer seva aquesta idea i no va oferir èpica sonora sinó intimitat, proximitat. El cor, que per primera vegada havia estat preparat pel seu nou director, Pablo Assante, va respondre magníficament a una obra d’alta exigència que està fora del seu repertori habitual i el mateix es pot dir de Veus-Cor Infantil Amics de la Unió. En els solistes, va excel·lir Mark Padmore, que va cantar amb expressivitat intensa. Goerne, que aquesta mateixa temporada tornarem a tenir al Liceu amb Wozzeck, també va oferir un rendiment vocal molt bo, i Tatiana Pavlovskaya, amb menys brillantor, no va tenir cap problema amb la part de soprano.

El War Requiem no és una òpera, no presenta personatges definits que interactuïn entre ells ni un nucli dramàtic amb una acció que progressi o evolucioni, i convertir això en un espectacle teatral no és fàcil. Daniel Kramer se’n va sortir prou bé, de l’encàrrec, i la seva proposta, que va ser estrenada a l’English National Opera el 2018 funciona força bé com a obra teatral musical. Kramer, que d’alguna manera ha captat l’essència de la partitura, renuncia a la parafernàlia bèl·lica i a l’estrèpit i busca, com la música, el recolliment i l’expressió continguda exteriorment del dolor que crema per dins.

La col·laboració en el projecte del fotògraf i artista conceptual alemany Wolfgang Tillmans és fonamental per, a través de la projecció de vídeo sobre tres grans pantalles, donar força visual a l’espectacle.

Cal destacar finalment el treball coreogràfic d’Ann Yee, que va aconseguir que el moviment de les més de cent persones que es movien per l’escenari tingués significat dramàtic i, sobretot, no es convertís en un caos.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Segueix-nos a Twitter