Subscriu-te

Crítica

Elegància noble però poca expressivitat

© Erich Maider
© Erich Maider

IBERCAMERA. Paul Lewis, piano. Obres de Bach, Beethoven, Liszt i Mussorgski. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE MARÇ DE 2014.

Per Josep Barcons

Paul Lewis és un pianista d’una elegància superlativa, gairebé aristocràtica. La seva presència davant el piano té fins i tot aquest deix noble, i la seva claredat i la seva pulcritud amb les tecles demostra una classe absoluta, que és precisament un dels trets distintius de la seva personalitat. En el recital que feia dins la trentena temporada d’Ibercamera, aquesta elegància va brillar com de costum, en un programa confeccionat també amb la saviesa habitual en ell. A la primera part, les dues Sonates opus 27 de Beethoven, “Quasi una Fantasia” i “Clar de Lluna”, van estar precedides cada una, sense interrupció, i de manera absolutament pertinent, per dos corals de Bach-Busoni. En els corals, la música caminava amb tanta finor com impertorbabilitat, amb una agradable pastositat de les línies que l’articulació pulcríssima de Lewis s’encarregava de ressaltar.

En les sonates, l’articulació de Lewis també era excelsa. Però tot i l’elegància en cada detall, l’expressivitat no arribava ni de lluny a la que apareix en la seva celebrada integral de les Sonates de Beethoven. Més aviat al contrari: tot i una actitud escènica serena i una sonoritat distingida i pulcríssima, la interpretació de Lewis estava mancada de comunicabilitat, com si estigués reclòs en si mateix i no pogués atènyer la dimensió emocional que hi ha rere cada frase. Clar que els quatre telèfons que van sonar al llarg del concert, els estossecs desaforats i els reiterats cops de porta i de seient no devien contribuir gens ni mica perquè el músic britànic pogués establir una connexió afable i relaxada ni amb el públic ni amb els compositors que interpretava.

A la segona part, tres peces tardanes de Liszt permetien assaborir les audàcies harmòniques del compositor hongarès, ben explicades per Paul Lewis, que va mostrar-se diligent i resolutiu també a l’hora d’interpretar els arxiconeguts Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski. Tot i engegar amb una “Promenade” notablement ràpida, Lewis va aturar-se en els detalls de cada quadre, signant una versió que, si bé no passarà a la història, sí que va tenir moments de notable bellesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *