Subscriu-te

Crítica

Eliahu Inbal fa volar l’OBC

© May/Zircus
© May/Zircus

TEMPORADA OBC. Dir.: Eliahu Inbal. Simfonia núm.7 de Mahler. L’AUDITORI. 19 DE GENER DE 2014.

Per Xavier Chavarria

Els compassos inicials d’aquest mastodont simfònic d’hora i mitja de durada que és la Setena Simfonia de Gustav Mahler ja van ser un bon presagi, un auguri de felicitat i d’emoció. Aquell ritme inquietant, ferotge i inexorable que sonava tan precís, amb tota l’orquestra concentrada en aquell batec amenaçador que fa de baula al llarg de tot el primer temps, anunciava una OBC desperta i endollada que ens va acabar regalant una matinal de diumenge magnífica, potser fins i tot memorable. L’artificier d’aquell volcà a punt de l’erupció era Eliahu Inbal, aquest director eminent nascut a Jerusalem que d’aquí a tres setmanes farà setanta-vuit anys i que es manté en plena forma, àgil i lúcid. El seu bagatge és descomunal, tant pel que fa a la direcció artística en les millors orquestres del món i des de fa cinc dècades, com en enregistraments discogràfics de referència d’integrals simfòniques de compositors de gran pes: Mahler, Bruckner, Xostakóvitx… Al podi de L’Auditori teníem un savi de la direcció orquestral, una batuta de luxe, experimentada i intel·ligent, de gest clar i precís, i amb un domini absolut de l’orquestra. I això sempre és garantia de bona música i de gran concert. Va ser la constatació que quan al capdavant d’una orquestra hi ha una batuta solvent, tot creix i rutlla, i pren significat, començant per l’actitud dels mateixos músics, que es multipliquen i en la majoria dels casos treuen el millor de si mateixos. I a l’OBC hi ha molt de talent que de vegades passa desapercebut o que resta endormiscat per falta d’estímuls. I algú podrà dir que ja és prou estímul la feina que tenen i el sou que cobren de forma regular, pel qual haurien de donar sempre el cent per cent; però també direm que, en la música, amb el cent per cent no n’hi ha prou, i que cal un plus intangible que no es pot pagar ni amb tot l’or del món, i que sorgeix del repte, de la joia de fer una cosa molt grossa, i que et fa multiplicar; i un director savi és capaç d’aconseguir el que cap remuneració no aconseguirà mai.

I tot això que sembla no tenir res a veure amb el concert, i que pot resultar prosaic, banal i incòmode, no ho és gens, sobretot tenint en compte que l’OBC ha de fitxar un nou director titular el 2015 i que ja comença a sonar algun nom amb molta força. Escollir-lo bé és vital per garantir que aquesta orquestra, la nostra orquestra, deixi de banda certes inèrcies i una trajectòria de vegades erràtica, plena d’alts i baixos i d’incertesa i que es conjuri per fer un pas endavant i situar-se a l’altura que li correspon per història, entitat, representativitat i també per pressupost. Els concerts d’aquest cap de setmana donen esperança i refermen la confiança que li tenim.

Eliahu Inbal ja havia dirigit quatre simfonies de Mahler al capdavant de l’OBC, als anys noranta, en versions molt sòlides i d’alt voltatge; però aquesta Setena Simfonia les supera totes per consistència, per discurs i sobretot per qualitat interpretativa: la fusta i el metall de l’OBC van fer una exhibició de poder i precisió; la corda va sonar homogènia i carnosa (excel·lent el concertino) i els paisatges sonors es van anar succeint amb coherència, amb la tensió justa i ben dosificats. A part d’alguna estridència als passatges grandiloqüents i de certa estretor dinàmica (contrastos poc marcats), poca cosa es pot retreure a l’actuació dels músics de l’OBC i a la globalitat de la versió, més encara tenint en compte els pocs assajos amb què s’ha muntat aquesta obra colossal i alhora delicadíssima. Ha estat tota una prova de foc, superada de manera brillant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *