Subscriu-te

Crítica

Els amants de Verona moren a Sabadell

 

Maite Alberola (Juliette) i Albert Casals (Roméo). © Dr. X. Gondolbeu

 Roméo et Juliette de Charles Gounod. Maite Alberola, soprano (Juliette). Albert Casals, tenor (Roméo). Àlex Sanmartí, baríton (Le Comte Capulet). Ángel Jiménez, baix (Frére Laurent). Toni Marsol, baríton (Mercutio). Laura Vila, mezzosoprano (Gertrude). Albert Deprius, tenor (Tybalt). Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. d’escena: Pau Monterde. Dir. musical: Daniel Gil. Producció: AAOS. Teatre la Faràndula (Sabadell). 29 d’abril de 2012

Per Robert Benito

 El trentè aniversari de l’AAOS ha tancat les seves celebracions amb un clàssic anglès ambientat a la Itàlia renaixentista i banda sonora del millor perfum francès. Tota una declaració d’intencions. Posar música a Shakespeare sempre ha atret els compositors d’òpera des de Purcell fins a Boesmans i no és gens fàcil.

Tampoc no ho és muntar aquesta obra que musicalment requereix uns grans i bons efectius en tots els sentits, solistes, nombrosos partiquins, gran cor i orquestra en estat de gràcia. Sent pur teatre, el gran encert de la producció va ser la versemblança en edat de la majoria dels cantants amb els seus personatges. Una altra de les apostes arriscades d’aquest tancament de temporada va ser la proposta de fusió del regidor, en oferir un escenari buit d’escenografia excepte alguns elements clau (balconada, llit i tomba) amb vestits absolutament d’època, tot creant un joc gairebé vouyerista entre el que succeïa en escena i els mateixos intèrprets mirant al voltant de l’escena… perllongant la platea a l’escenari. La idea, tot i ser original, no va convèncer. El públic comentava en les pauses i al final la seva sorpresa per aquest nu escènic. D’aquestes opinions del respectable, se’n deuen fer càrrec els responsables de la producció: les idees innovadores no han d’anar en contra del públic, com ja passa en molts altres teatres públics i que tants abandons estan provocant entre els melòmans.

La soprano Maite Alberola va ser el privilegi de la nit, la seva Juliette va tenir la innocència, la passió que requereix el personatge, traduint en la seva veu i amb una tècnica impecable els matisos i les exigències demanades per  Gounod en cada compàs. Des de l’ària de presentació “Je veux vivre” va demostrar per què ja està cantant en grans teatres; no és una jove promesa, sinó una realitat palpable i una cantant de qui desitgem poder continuar veient l’ascens i nous reptes. El seu Roméo va ser el tenor Albert Casals, que va guanyant en intensitat i seguretat al llarg de l’obra esquivant i arribant a la dura escena final després d’uns duos amorosos molt compromesos amb bons resultats. El dinamisme de l’obra es va dirigir absolutament als personatges de Tybalt i Mercutio, en què Albert Deprius i Toni Marsol van retornar l’acció a una proposta una miqueta somorta d’idees. Juntament amb el baríton Àlex Sanmartí en el rol del comte Capulet, van ser un trio vocal de luxe per a aquests tres personatges. Correctes la resta dels partiquins, excepte alguns de les cordes més greus, per als quals aquests rols tal vegada excedeixen les seves possibilitats actuals. El cor de l’AAOS es va enfrontar a una partitura exigent i potser hauria necessitat algun reforç o més assajos per treballar l’afinació i l’empastament de les veus en algun concertant, com es va detectar ja en el pròleg amb una intervenció a cappella amb un final més greu del desitjat. Gran treball en general de la batuta de Daniel Gil de Tejada, que va saber conduir a bon port els molts efectius d’aquesta grand opéra.

Essent conscients de la situació econòmica per la qual passa el món de l’òpera, és d’agrair el gran treball personal i de conjunt que cada temporada comporta, i per això en acabar sempre s’enfronten en mi dos sentiments, el reconeixement a l’esforç i el qüestionament de per què no es dóna pas en aquesta associació a nova gent que plantegi altres visions de les òperes, regidors, directors d’escena, etc. per enriquir a tothom, els de dins de l’escenari i els que veiem les propostes de l’AAOS.

Si una òpera francesa tanca en el silenci d’una tomba del Véneto la temporada actual, l’Emília-Romanya i la Toscana inundaran tota la que ve amb grans tsunamis: Puccini i Verdi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *