Subscriu-te

Crítica

Els nens de Windsbach salven una ‘Passió’ irregular

© Erich Maier (www.facebook.com/viulaclassica)
© Erich Maier (www.facebook.com/viulaclassica)

IBERCAMERA. Cor de Nens de Windsbach. Deutsche Kammer-Virtuosen Berlin. Solistes vocals. Dir.: Martin Lehmann. J. S. Bach: Passió segons sant Joan. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 8 D’ABRIL DE 2013.

Per Xavier Chavarria

Sensacions contradictòries, en aquesta Passió segons sant Joan de Johann Sebastian Bach que ens va oferir Ibercamera (i a qui hem d’agrair l’obstinació a programar any rere any les Passions del Kantor de Leipzig en versions de molta categoria). Moments inoblidables i moments per oblidar; sorpreses agradables i alguna decepció. De fet, la cosa prometia perquè Ibercamera convida regularment aquest equip d’intèrprets, el qual ja ens havia regalat vetllades memorables tant a l’Auditori de Girona com a Barcelona: ara fa tres anys amb una Missa de Schubert i el Requiem de Mozart; i fa cinc anys amb una Passió segons sant Mateu inoblidable. El seu estendard és el Cor de Nens de Windsbach, aquesta escolania alemanya formada per 75 cantaires entre els 8 i els 18 anys que canten com els àngels; amb ells, la Deutsche Kammer-Virtuosen de Berlín i un elenc de solistes estel·lar: el tenor Markus Schäfer fent d’Evangelista, Thomas Laske fent de Jesús, la soprano Jutta Maria Böhnert i la mezzo Rebecca Martin. L’alineació d’aquest concert era pràcticament idèntica a la de les anteriors, però alguna cosa ha canviat, alguna circumstància ha fet trontollar el sòlid i fiable edifici que ens va captivar i encisar temps enrere. Aquesta va ser una versió irregular, amb clarobscurs i amb aspectes poc convincents que es van començar a notar des del primer cor de l’obra, l’esfereïdor “Herr unser Herrscher”: afinació grinyolant de la corda, desajustaments rítmics –lleus però evidents–, desequilibris tímbrics, un fraseig certament estrany i un color general opac, desmenjat. I curiosament van ser els nens del cor els qui ho van salvar, van adreçar el rumb i van mantenir el tremp de l’obra fins a l’últim número.

Un element destacable va ser el canvi de director: qui ara comanda aquest equip és Martin Lehmann, el nou titular de l’Escolania de Windsbach en substitució del venerable Karl-Friedrich Beringer, que sempre aportava saviesa i equilibri tant als músics com a l’obra. Lehmann té un gest eficaç però tens i brusc; va estar molt pendent del cor, donant-li indicacions escrupoloses i de tota mena (de vegades exagerades o innecessàries), però va abandonar massa una orquestra que certament funciona sola, però que necessita coherència i un criteri clar. No obstant això, no es pot atribuir a ell la feblesa general de la proposta. La Deutsche Kammer-Virtuosen de Berlín és una formació fiable i experimentada, però continua sobtant veure-hi flautes de metall, i oboès i fagots moderns al costat de violins barrocs, una viola de gamba i una tiorba: això no deu contribuir gens a l’estabilitat tímbrica ni del temperament de la versió, i dinamita qualsevol voluntat de coherència historicista.

El tenor Markus Schäfer i el baix Thomas Laske.  © Erich Maier (www.facebook.com/viulaclassica)
El tenor Markus Schäfer i el baix Thomas Laske. © Erich Maier (www.facebook.com/viulaclassica)

Un dels puntals de les Passions és l’Evangelista, un tenor solista a qui Bach assigna una tasca titànica i fonamental. El d’aquest concert va ser el veterà Markus Schäfer, que du el paper a la sang, se’l sap de memòria, s’hi fica de ple i l’explica amb molta emoció i expressivitat. Però la nit de dilluns l’instrument no el va acompanyar, la veu no li va respondre com li és habitual, i ens va fer patir amb un timbre velat, mat, amb els aguts sistemàticament en falset i amb certa sensació d’ofec: semblava una veu cansada, gastada. La interpretació va ser molt musical, de bon gust, però l’instrument no li tirava, i això es va fer molt evident en l’ària “Erwege”, la més exigent del paper. De fet, aquesta sensació també la va donar en alguns passatges concrets el cor, que semblava mancat de la frescor i del vigor que li hem vist en altres ocasions. No obstant això, musicalment parlant, no se’ls pot retreure res; tot va estar dins de la més absoluta correcció. En canvi, el baix Thomas Laske, que inicialment només havia de cantar les àries, però que també va haver d’assumir el compromès paper de Jesús per la baixa a l’últim moment de Rudolf Rosen, va tenir una prestació magnífica, convincent, exhibint una veu poderosa, brillant i ben projectada.

Amb tot, també hi va haver moments brillants i emotius: diversos corals, el cor “Lasset uns”, vertiginós i molt ben resolt, l’ària de baix de la segona part, la colpidora ària “Es ist Vollbracht”, dita amb continguda delicadesa per la mezzo Rebecca Martin, i fins i tot l’ària “Zerfliesse mein Herze”, la segona i última ària de soprano que Jutta Maria Böhnert va filar amb subtilesa i agilitat, i que la va redimir de l’altra ària (“Ich folge dir”), francament insuficient. L’Evangelista Markus Schäfer va salvar amb bon ofici la marató de recitatius que hi ha a la recta final de l’obra, tot i accentuar-se-li la sensació de fatiga en la veu. I arribats aquí, cal aturar-nos detingudament en el cor final, aquesta meravellosa i tendra cançó de bressol que és el “Ruth wohl”, perquè ens porta a fixar-nos en l’efecte i el significat, allò que aporta a la música el fet interpretatiu, el fet que siguin nens i adolescents els que cantin i donin vida a un monument musical com aquest, cantant-lo tot de memòria, amb una implicació que barreja disciplina estricta, goig i compromís, i transmetent aquella sensació d’estar cantant una música que porten als gens, que forma part del seu patrimoni emocional i íntim.

© Erich Maier (www.facebook.com/viulaclassica)
© Erich Maier (www.facebook.com/viulaclassica)

Aquest cronista ha de confessar que sentir aquest fragment coral (i per extensió tota la Passió) cantat per aquests xicotets pàl·lids, rossencs, escanyolits i polidament ordenats provoca una sensació molt especial: no només per aquesta sonoritat lletosa i angelical, per aquest color d’ingènua innocència que dóna a la música –i a aquesta música en concret– un altre esperit, un significat altament espiritual; un cor d’adults li donaria perfecció, però aquests nois del Cor de Windsbach li aporten una emoció difícil de definir, i que paga per tot el concert i per qualsevol accident que s’hi pugui produir. I després de dues hores i mitja llargues, a quarts de dotze de la nit, rendits per l’esforç i amb carona d’anar amb la reserva, encara van agrair els aplaudiments del públic amb un bis estratosfèric: una exquisida i compromesa obra coral a cappella de Max Reger, titulada Nachtlied, i que va transportar tots els assistent al setè cel.