Subscriu-te

Crítica

Els nous mestres del piano

Arcadi Volodos (foto d’arxiu)

IBERCAMERA GIRONA. Arcadi Volodos, piano. Franz Schubert: Sonata núm. 14, en La menor, op. pòstum 143, D. 784. Johannes Brahms: Tres intermezzi, op. 117. Xostakóvitx: Sonata en Si menor, S. 178. AUDITORI DE GIRONA (Sala Montsalvatge). 25 DE MARÇ DE 2012.

Per Xavier Paset

L’han volgut comparar amb altres mestres del piano del passat, però Arcadi Volodos té una veu pròpia que li permet expressar-se sense cap crossa eslògan de màrqueting musical. No és el nou Horowitz, simplement és un pianista que ha pres la determinació de tenir el seu propi discurs.

Sense cap dubte és un dels intèrprets més rellevants de l’actualitat. El programa que presentava a Girona era una molt bona mostra del repertori que més i millor èxit li ha reportat. Schubert, Brahms i Liszt: un triumvirat romàntic excel·lent per a les seves capacitats.

La simplicitat i la contenció van representar els millors valors d’aquest pianista que va afrontar la Sonata núm. 14 amb dicció transparent i desenganyada. Va optar per una línia que reprocessa de nou les coordenades de la interpretació pianística tradicional. Tot estava molt ben estudiant en un discurs de mides humanes. Els tints agredolços van quedar emmarcats en un discurs serè de marcada intensitat, però sense desbordaments. Va evitar el preciosisme que tan emmascara la “magnífica simplicitat” que cal destil·lar en el melodisme schubertià.

Amb un sentit molt proper del de Schubert van seguir els Tres intermezzi de Johannes Brahms. L’expressió molt sincera i oberta. Una sort de reducció a les fonamentacions melòdiques de la peça, sense manierismes. Va quedar fora qualsevol expectativa d’enlluernament: dicció serena i perfils molt ben retallats. Els que esperaven exuberàncies no van estar de sort.

Per a la Sonata en Si menor de Liszt, no semblava pas que aquest pianista de Sant Petersburg optés per rescabalar-se de la contenció anterior, però hi va imprimir un sentit de l’energia continguda extraordinària per aquesta partitura en què tot fa pensar en un abisme insondable. El dramatisme, el va tractar d’una manera molt ponderada, i el lirisme, el va extreure de forma natural de la dissolució de les tensions. Aquesta obra que representa una frontera per a molts pianistes, Volodos la va convertir en un fill estimat. Semblava que la música s’inventés de bell nou en un discurs personal, vibrant i transformador. Tot això sense histrionisme i amb el més pur i ben encaminat sentit de l’expressió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *