Subscriu-te

Crítica

Els regals del Cor Vivaldi

El Cor Vivaldi en el concert “Les veus dels camps del silenci”. © José A. Tajadura

CICLE MAS I MAS-COR VIVALDI. Cor Vivaldi. Elisabet Egea, actriu. Percussions de Barcelona. Andreu Gallén i Josep Buforn, pianos. Arnau Farré, orgue. Dir.: Òscar Boada. “Les veus dels camps del silenci”. AUDITORI AXA. 10 DE NOVEMBRE DE 2012.

Per Xavier Chavarria

El Cor Vivaldi continua sorprenent-nos cada temporada i en cada concert, i continua regalant-nos no només bona música i ben interpretada, sinó també repertoris inèdits, noves creacions, espectacles imaginatius i enginyosos, i molta simpatia. I això, després de tants anys de trajectòria sempre ascendent és, més que un mèrit, quasi un miracle. Reiterem la convicció que tenir un cor com el Vivaldi al nostre país és una benedicció i un motiu d’orgull. I cada concert, un regal. Això ho diem després d’haver viscut el primer concert del seu cicle a l’Auditori AXA de Barcelona, coproduït amb la Fundació Mas i Mas. Un concert que portava per títol “Les veus dels camps del silenci” i que reunia peces corals relacionades amb els camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. Novament, doncs, proposta concertística original, coherent, ambiciosa, multidisciplinària i amb un altíssim nivell musical.

Certament, aquest és un aspecte que cal remarcar: les propostes del Cor Vivaldi sempre van més enllà d’un simple concert de música coral: són espectacles que incorporen elements enriquidors, com actors, moviments escènics, il·luminació, imatges i textos projectats en una pantalla… I ho fan amb habilitat, coherència i sempre al servei d’un fil conductor temàtic i musical. Són productes impecables, de factura precisa i meditada, en què tots els detalls estan escrupolosament cuidats: la posada en escena, els moviments del cor, les entrades i sortides, la col·locació, les salutacions, el vestuari (sobri però modern), les carpetes, fins i tot el pentinat de les cantaires, per a qui un concert deu resultar una autèntica gimcana. Visualment tot està cuidat fins a l’extrem per tal d’enriquir el discurs musical, tot i que de vegades la complexitat també el pot posar en perill. I malgrat que sobre l’escenari hi ha nois i noies, adolescents, el resultat és completament professional: el Cor Vivaldi és un autèntic exèrcit de músics, disciplinat i estricte, i el seu director Òscar Boada ha sabut inocular-los l’equilibri entre el rigor i el plaer de fer música. Senzillament admirable.

A la primera part d’aquest concert, hi van sonar nou peces corals de naturalesa molt diversa i que probablement mai ningú no havia interpretat abans a casa nostra. Per començar, quatre cançons compostes per la poetessa i música amateur Ilse Weber, i que ella mateixa cantava als nens reclosos al camp de concentració de Terezín, del qual era infermera, per tal donar-los consol, fer-los l’estada un xic més agradable i donar-los un bri d’esperança enmig d’aquell horror. Peces senzilles, agradables i emotives, que el Cor Vivaldi va cantar en una versió harmonitzada a tres veus i amb un acompanyament de piano que va tocar el mateix director Òscar Boada, que dirigia només amb la mirada i amb algun gest escadusser. Les cançons van sonar correctes però fredes i amb un cert aire mecànic: que el director dirigeixi mentre toca el piano, inevitablement refreda la connexió amb els cantaires, que acaben funcionant amb una mena de pilot automàtic –això sí, impecable, però amb poca flexibilitat i poc marge per a la interpretació. Tenint com tenia dos pianistes esperant darrere l’escenari per actuar a la segona part, resulta difícil d’entendre per què no es va optar per cedir l’acompanyament a un d’ells i connectar millor amb els cantaires a través del gest. És un hàbit que costa entendre perquè de vegades –només de vegades– fa que el resultat musical se’n ressenti. Però no es pot negar que aquesta pràctica també forma part indestriable i inherent de la fortíssima personalitat tant del cor com del seu director: veient com respon i funciona el cor, no gosem qüestionar-la, però el dubte sempre hi serà.

Aquest és el primer concert del cicle del Cor Vivaldi a l’Auditori Axa, a Barcelona

El mateix va passar amb el recull de peces que va sonar a continuació: obres orquestrals arranjades per a cor per Norah Chambers i Margareth Dryburgh, dues presoneres del camp de concentració de Palembang, a Sumatra, durant la Segona Guerra Mundial, i dedicades a les seves companyes recloses, que les van cantar en condicions infrahumanes el 27 de desembre de 1943. Peces del tot originals i sorprenents, com un fragment de la Cantata 147 de J. S. Bach, un moviment de la Vuitena Simfonia d’A. Dvořák, o el Bolero de Ravel, en unes versions per a “orquestra de veus”, tal com deien les autores, que no pretenien emular els instruments, sinó evocar el seu món i la seva cultura a través de l’únic instrument que tenien a mà, la veu pròpia. Versions que queden lluny de l’original i que cal valorar dins el context en què van ser creades; són peces amb més valor emotiu que no pas musical, i que no permeten gaire el lluïment de les veus. El Cor Vivaldi en va fer una versió correcta, meritòria, tot i que en algun cas –concretament en el Bolero de Ravel– l’afinació va perillar constantment, possiblement per l’escriptura irregular i poc equilibrada de la partitura. L’actriu Elisabet Egea va fer de fil conductor en aquest bloc, posant-se a la pell de les protagonistes d’aquesta història heroica i narrant-ne els detalls. La projecció contínua d’imatges d’aquell camp de concentració durant la interpretació d’aquestes peces va diluir l’impacte sonor que probablement devien tenir, però cal valorar l’originalitat i la força emotiva d’un repertori totalment inèdit a casa nostra.

La segona part, però, va ser una autèntica exhibició del Cor Vivaldi, de tot el seu potencial i de l’ambició que els guia. Dues cantates per a cor i instruments de Benjamin Britten, també relacionades amb els camps de concentració nazis: primer la sorneguera i vigorosa Balad of the little Musgrave, originalment escrita per a veus masculines i que Britten va dedicar als soldats anglesos presoners en un camp nazi a Baviera. Música fresca, irònica, plenament tonal i magníficament interpretada pel Cor Vivaldi. I en acabat va arribar el plat fort de la vetllada, un tour de force musical que posa a prova qualsevol cor que s’hi atreveixi i que, de fet, mai abans no s’havia interpretat en concert en aquest país: la balada per a cor infantil i conjunt instrumental Children’s Crusade, una obra de maduresa que Britten va compondre sobre textos de Bertolt Brecht, i que explica la tràgica aventura d’un grup de nens polonesos que fuig, en ple hivern, de les atrocitats de la guerra, a la recerca de pau i llibertat, i que el que acaben trobant és la mort. És una obra captivadora, amb una música dramàtica, aspra i contundent, que requereix un cor infantil esmoladíssim, amb nou solistes de ferro colat, acompanyats per dos pianos, un orgue i sis percussionistes. Música atonal, dura i complexa però molt eloqüent, emocionant fins i tot. Òscar Boada en va fer una lectura vehement, plena de contrastos, accentuant la ferotgia del text i amb un control absolut sobre una partitura plena de precipicis i maromes tonals i rítmiques. El cor va respondre-hi de meravella: precís, concentrat, amb un so generós i polit, i amb unes intervencions dels solistes formidables, que diuen molt de l’altíssim nivell musical i tècnic assolit per aquesta formació. Arnau Farré a l’orgue, Josep Buforn i Andreu Gallén, pianos, i Percussions de Barcelona van proveir un bon acompanyament al Cor Vivaldi, que en obres com aquesta demostra el nivell excel·lent de tots els seus cantaires i la qualitat de la feina que fan.

Arribats en aquest punt, cal comentar dos aspectes extramusicals d’aquest concert, tangencials però significatius. D’una banda, la idea d’il·lustrar la música amb imatges projectades sobre una enorme pantalla al fons de l’escenari i amb la sobreimpressió dels textos originals i traduïts de l’obra interpretada. Aquest recurs va ser utilitzat en gairebé totes les obres d’aquest concert i té una vocació pedagògica molt lloable, però en certs casos l’excés d’imatges i la seva força (nens i presoners en camps de concentració nazis) provocava una certa dispersió en l’atenció del públic, que acabava llegint més que no pas escoltant la música, mirant imatges més que no pas deixant-se endur per l’eloqüència de la música o simplement deixar volar la imaginació. L’allau d’estímuls visuals no ajuda a la plena percepció de la música i, si bé és una opció vàlida i interessant, s’hi ha de trobar el punt just d’equilibri: altrament, el component visual, les imatges colpidores a plena pantalla, acaben sent una competència deslleial per a una música que demana molta atenció però que no necessita tants complements i afegits: aquesta música funciona per si sola, i és prou suggerent i evocadora com per no dirigir-ne l’imaginari. Els subtítols hi ajuden, però han de ser discrets, funcionals, i no pas part de l’espectacle. Els gèlids i colpidors dibuixos de la il·lustradora Carme Solé Vendrell –pels quals, per cert, va rebre el Premi Nacional de Còmic d’enguany– van acompanyar la música demolidora de Children’s Crusade de Britten, i malgrat la seva desoladora bellesa, van acabar competint amb la música de Britten per l’atenció del públic, el qual, tanmateix, va quedar molt satisfet en acabar el concert, vista l’ovació amb què el va cloure.

L’altre element: les presentacions parlades que fa abans de cada peça el director del Cor Vivaldi i ideòleg d’aquests espectacles, Òscar Boada, són interessants, acosten el públic a les obres, i humanitzen el concert; però cal anar amb cura de no robar ni un bri de protagonisme al cor i convertir-lo en mer espectador passiu: l’humor i desimboltura dels comentaris de Boada contrasten fortament amb la rigidesa dels seus cantaires, que de vegades en semblen aliens. I esporàdicament acaba caient algun comentari maldestre o poc afortunat, com el dedicat en aquest concert a Children’s Crusade de Britten: Boada va presentar-la com una obra difícil, àrida, temible pel seu llenguatge atonal, demanant als assistents que fessin l’esforç i fossin compassius amb aquella música, gairebé demanant disculpes per haver-la programat; uns comentaris que menystenen el públic, en pressuposen l’estretor de mires i li provoquen una actitud preventiva davant d’una obra que, de fet, ja no espanta ningú. Petits detalls venials que cal evitar de totes totes, però que no desllueixen en absolut una magnífica proposta concertística d’aquest orgull del nostre món coral que és el Cor Vivaldi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *