Subscriu-te

Els tenors Arcayürek, Padmore i Petryka i el piano de Baillieu sublimen els cicles de ‘lieder’ de Schubert al LIFE Victoria

LIFE VICTORIA. Ilker Arcayürek, tenor. Mark Padmore, tenor. Jan Petryka, tenor. James Baillieu piano. Schubert: La bella molinera, Viatge d’hivern, Cant del cigne. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 8, 9 I 10 DE NOVEMBRE DE 2021.

Escoltar els tres grans cicles de lieder de Schubert en les veus dels tenors Ilker Arcayürek, Mark Padmore i Jan Petryka eleva a la seva justa dimensió “Els viatges de l’ànima”, títol del LIFE Victoria 2021. Tres dies consecutius en què la música de Schubert, emmarcada en l’oníric modernisme de la Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau, s’ha fusionat amb aquesta màgica arquitectura per elevar la simbiosi entre melodia i paraula fins a la categoria del sublim. Les tres veus interlocutores dels cicles de lieder van estar acompanyades per un excepcional pianista com és James Baillieu; tots van emocionar-nos en aquests recorreguts íntims i reflexius en què la colpidora música Franz Schubert i els poemes de Wilhelm Müller, Ludwig Rellstab i Heinrich Heine ens apropen a un univers marcat per l’amor no correspost i el devastador final d’un viatge que entreveu la mort com a destí.

Ilker Arcayürek ens va guiar pel recorregut marcat pel desengany amorós del jove sempre acompanyat per la confidencialitat del rierol, el fil conductor de La bella molinera; Mark Padmore, per la irremeiable sensació de l’amor perdut, preàmbul de l’inevitable i colpidor destí final del Viatge d’hivern, i Jan Petryka, al viatge sense retorn, al Cant del cigne, als lieder que reunits pòstumament integren aquest cicle que Schubert va llegar als seus 31 anys (sempre cal recordar la seva joventut) poc abans de morir la tarda del 19 de novembre de 1828.

Però cal anar per parts per explicar aquestes tres jornades inoblidables. El tenor Ilker Arcayürek, que ja va actuar aquest juliol al Palau com a tenor en la Passió segons sant Mateu dirigida per Simon Halsey i que, l’agost del 2017 al costat de Wolfram Rieger, ja havia cantat en recital en el marc de la Schubertíada de Vilabertran, ens va apropar en la primera jornada al cicle La bella molinera. La seva veu conté una màgica sensualitat, un refinament en l’expressió que fa discórrer la paraula en un just i absolut significat conceptual. Dotze dels tretze primers lieder del cicle estan escrits en tonalitats majors, tot començant per aquell suggestiu i inoblidable “Das Wandern” (El caminant) fins a arribar a meitat del cicle a “La cinta verda del llaüt”, el color representatiu del caçador, causa de la turmentosa gelosia del caminant.

La veu d’Arcayürek fluïa amb encant en lieder com “Agraïment al rierol”, “Salutació matinal” o “Les flors del moliner”, secundat per un pianisme ofert per Baillieu com si es tractés d’un rierol en què l’aigua avança amb una naturalitat màgica. El seu cant brillant, eloqüent del lied “Mein!” mostrava una veu que es projectava amb una nítida diafanitat i eloqüència. El cant d’Arcayürek va anar curosament enfosquint-se copsant el sentit de la tonalitat menor que, a partir del lied “El caçador”, marcarà la modalitat de bona part dels lieder següents del cicle.

En aquest punt d’inflexió, la gelosia, el color de la natura que a partir d’ara torbarà el caminant i acabarà per odiar, prenien en la veu d’Arcayürek un dramatisme dolgut que esvaïa aquella alegria del jove que caminava pel camp i s’havia enamorat de la bella molinera. En el sentit cant de bressol final, un subtil fil de veu en pianissimo va emergir amb un cant refinat i expressiu que es dissipava després d’un llarg trajecte i que es va submergir cap a aquella al·legòrica fusió entre rierol i caminant.

Mark Padmore ens havia fascinat dies abans amb el War Requiem de Britten al Liceu i ara, seguint la tradició schubertiana de grans tenors anglesos com Peter Pears o Ian Bostridge –que, el mateix dia i moment, estava cantant el Viatge d’hivern a L’Auditori–, ara portava el seu Winterreise al LIFE Victoria en una versió que, com la discogràfica amb Paul Lewis, contenia una dosi de dramatisme i fortalesa colpidora. Un silenci absolut planava des que van emergir les primeres i sublims notes del “Gute Nacht” i va mantenir-se fins al corprenedor darrer lied, el desolat músic ambulant que impassible va tocant l’orgue de maneta.

Una concepció narrativa, dramàtica, d’una volguda emotivitat interna, copsava una atmosfera en què la fusió de la veu i el piano avançaven per conduir-nos cap a un viatge d’una intensitat colpidora. Padmore no deixava res a l’atzar, s’endinsava en la poesia per declamar-la atorgant el sentit just a les paraules, i la intensa musicalitat melòdica de Schubert assolia un alt grau de sublimitat en “Gefrorne Tränen” (Llàgrimes gelades), “Der Lindenbaum” (El til·ler) o en la fluïdesa melòdica onírica de “Frühlingstraum” (Somni de primavera). Veu poderosa en la projecció, elegant en la realització de matisos, sense caure en gestualitats gratuïtes i creant una simbiosi amb el piano poden ajudar a comprendre l’emotivitat majúscula que els afortunats assistents al recital vam tenir el plaer de sentir. I què se’n pot dir, dels darrers lieder: “Der Wegweiser” (La senyalització), quan sota l’incessant ritme del caminant opta per prendre el trajecte que indueixi a la soledat i el porta a la mort, o “Das Wirtshaus” (L’hostal), quan creua el cementiri i emergeix aquella temptació de morir que el caminant ja havia sentit en “El til·ler”? Padmore i el piano de Baillieu havien creat la sensació d’ombrívola fatalitat per arribar al darrer lied amb aquella pregunta sense resposta: “Quan jo canti la meva cançó, m’acompanyaràs amb el teu orgue de maneta?”. Un Viatge d’hivern inoblidable per l’aprofundiment.

El cicle del Cant del cigne podria no ser entès com a tal, però la unitat temàtica que ofereixen les darreres cançons del llegat de Schubert ja el van constituir des d’un primer moment com un tot unitari. Més breu que els dos precedents, les set poesies de Ludwig Rellstab i les sis de Heinrich Heine parlen de l’amor, la nostàlgia, els records, la pèrdua de l’estimada, la desgràcia eterna…, tots uns referents inherents a la poesia romàntica que la música de Schubert eleva a una dimensió encara més colpidora. Baillieu sortia per tercer vespre consecutiu a la meravellosa sala modernista i el tenor Jan Petryka començava el seu recorregut mostrant una veu que ens enlluernava per la naturalitat i capacitat expressiva. Si bé als primers lieder sota poemes de Rellstab, com “Liebesbotschaft” (Missatge d’amor) o el cèlebre “Ständchen” (Serenata), la veu encara no emergia amb tota plenitud, amb l’angoixa que desprèn un lied com “Aufenthalt” (Estada) o l’alegria continguda d’“Abschied” (Comiat), la veu va començar a fluir per mostrar-nos un bellíssim centre vocal i una contundència en tota la tessitura que en “Der Atlas” (L’Atlas) –el dramàtic poema que inicia els textos de Heine– va assolir tota la contundència, projecció i fortalesa adient al lament del personatge que ha de suportar un dolor tan pesant com el del propi món. De Petryka ens quedem amb la naturalitat del cant, el color vellutat d’una veu que sense resultar poderosa commou per la intenció en el contingut de la paraula. La seva naturalitat gestual, que defuig tota teatralitat, l’expressió que denota una entrega total envers la música que està oferint… expliquen que el melangiós lied “Die Stadt” (La ciutat) –en què el protagonista està remant entre la boira per anar a la ciutat on va perdre la seva estimada– o l’enigmàtic i tenebrós “El doble” –en què, mirant la casa de la seva estimada, es veu ell mateix turmentat per la tristor que l’envaeix– manifestessin un grau d’intensitat sense mesura en un eloqüent sentit dramàtic. Un cicle en què novament el piano de Baillieu va emergir d’una manera extraordinària i que va cloure, ja fora de programa, amb Taubenpost, el lied que amb lletra de Seidl sol cloure aquest cicle en ser el darrer escrit per Schubert.

Imatge destacada: (c) Elisenda Canals-LIFE Victoria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Segueix-nos a Twitter