Subscriu-te

Embriagadora dolcesa

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU GRANS VEUS. Bejun Mehta, contratenor. Akademie für Alte Musik Berlin. Bernhard Forck, concertino director. Obres de Vivaldi, Händel, Bach, Caldara i Hoffmann. PALAU DE LA MÚSICA. 25 D’ABRIL DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

El contratenor nord-americà Bejun Mehta és actualment un dels cantants de la seva particular tessitura més admirats globalment, amb actuacions operístiques de primer ordre i estrenes sonades; per a ell, els compositors més reconeguts avui dia escriuen papers protagonistes, com és el cas de George Benjamin, compositor ben conegut a Barcelona després de la presentació de la seva meravellosa òpera Written on skin la temporada passada.

Bejun Mehta no ha requerit mai fer servir el nepotisme; la seva connexió musical amb el prestigiós director d’orquestra indi Zubin Mehta, el seu oncle, és tan allunyada com ho és la coincidència dels seus repertoris al món “clàssic”. Bejun Mehta manifesta el seu talent en el repertori barroc i contemporani, mentre que l’oncle, Zubin, és mestre en el repertori simfònic eminentment romàntic.

Si hi ha una cosa que defineix el perfil artístic de Bejun Mehta, la personificació de la música –amb la imprecisió i ambigüitat que una definició com aquesta implica– podria ser-ne una aproximació. Efectivament, cantants com ell, que porten literalment tota la vida cantant –literalment des d’infants–, porten tan endins la música, que en començar a cantar el seu instrument, el seu cos, el seu ésser, esdevé simple transmissor, vehicle, sense entorpiments, de l’essència de la música.

Només així es pot entendre com només iniciar-se el concert, en la primera frase de l’ària en tres parts Siete rose rugiadose, Bejun Mehta va transformar el so de la seva veu en ploma que acariciava, tot fent posar la pell de gallina. Un silenci sepulcral envaïa l’ambient i la concentració es podia palpar.

No va haver-hi concessions, ni dels músics ni del públic, cap gest de cara a la galeria, cap “bravo” immerescut. El concert de Bejun Mehta estigué marcat per un continu de professionalitat i un programa ben estructurat i generós de base que marcà l’excel·lència de la proposta a nivell musical, des de bon començament. Després de la primera ària de Händel ja esmentada, Mi palpita il cor ens aproximà a la capacitat virtuosística del cantant, amb colorature precises i afilades, amb articulacions dramàtiques molt ben dirigides. L’arioso “Ho tanti affani in petto”, contingut al mateix número de catàleg, ens acostà a la temàtica general del programa a què la Cantata “Ich habe genug” de J. S. Bach ens endinsà.

Vertebrar un concert basant-se en el tema del patiment amorós, ja sigui per culpa de l’amor eròtic o bé místic, permet explorar diversos vessants d’un mateix sentiment, del qual la literatura musical barroca ha donat nombrosos exemples. Tanmateix, en aquesta proposta concertística, Bejun Mehta ens acompanyà des del patiment d’amor humà, sensual, al patiment d’amor místic, fins a finalitzar amb el triomf de l’amor diví.

La balança es decantà cap a la preponderància de l’amor diví en la interpretació, per part de Mehta i l’excel·lent però reduït ensemble de l’Akademie für Alte Musik Berlin, de la difícil Cantata “Ich habe genug” de J. S. Bach, que el contratenor nord-americà demostrà tenir totalment assolida. Bejun Mehta n’oferí una versió plenament harmoniosa amb l’esperit protestant, no gens planyívola, sinó, tot al contrari, un andante que mostrava que en el Credo protestant hi ha una confiança plena en la salvació eterna per la via sacramental i divina. Bejun Mehta mostrà una grandíssima tècnica i superà els esculls de la partitura, que no són pocs, abordant els aguts amb un magnífic so cobert i sense perdre mai la línia de cant.

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

En aquest punt, la comunió del cantant amb els músics s’havia fet manifesta. Envejable grup de músics, en què Bejun Mehta esdevenia un més entre ells, amb una menció especial a la magnífica oboista del conjunt, Xenia Löffler, que tingué un paper crucial al llarg de tot el concert. Conjunt i cantant formaven un tot indivisible, però tot i això amb una estructura flexible i harmònica que anava dirigida cap a una mateixa concepció musical. A la segona part, la Cantata “Schlage donc, gewünschte Stunde” de Melchior Hoffmann estigué entre el millor de tot el programa, amb l’abans esmentada oboista exercint de percussionista en el toc de campanes. En els interludis instrumentals, per afavorir el descans del cantant solista, l’Akademie für Alte Musik Berlin oferí el Concert per a cordes, “Madrigalesco” de Vivaldi –en què l’accentuació s’assemblava a la pròpia de la parla, d’on ve el concepte de madrigal, “prima le parole, dopo la musica”– i la Simfonia núm. 12, en La menor, “la Passione di Gesú Signor Nostro” d’Antonio Caldara, ambdues obres ben travades en l’estructura del programa.

Després de l’ària I will magnify thee de Händel, poc es podia afegir a un concert que havia conjuminat la perfecció musical amb la màxima aspiració expressiva, però com a regal a una audiència que els mateixos músics reconegueren en comunió amb la música, oferiren una altra ària de Händel: “Yet can I hear that dulcet lay” de The choice of Hercules. Embriagadora dolcesa que ens acompanyà fins a casa…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *