Subscriu-te

En essència, la persona

© Patrick Berger

PINOCCHIO de Philipp Boesmans. Stéphane Degout, Vincent Le Texier, Chloé Briot, Julie Boulianne, Marie-Eve Munger i Yann Beuron. Orchestre Symphonique de la Monnaie. Direcció escènica: Joël Pommerat. Direcció musical: Patrick Davin. THÉÂTRE DE LA MONNAIE. 5 DE SETEMBRE DE 2017.

Per Josep Pasqual

Expectació d’abast nacional, subratllada per la presència dels reis dels belgues, en la reobertura de La Monnaie. Aquesta joia de l’arquitectura teatral de Brussel·les ha renovat durant dos anys els seus aspectes més tècnics, molt especialment la caixa escènica, i s’ha dotat de totes les infraestructures necessàries per dur a terme produccions encara més agosarades i elevar el segell de la casa al màxim exponent. Els espais públics continuen immutables al pas del temps lluint el seu encant intimista, i això farà que l’espectador percebi la remodelació sobretot en les impressions escèniques, a més del confort que ha de guanyar amb l’aire condicionat i les noves butaques. Qüestions menors aquestes darreres per a un públic fidel que reconeix La Monnaie com un dels espais europeus on es pot deixar colpir amb més intensitat.

En la reobertura, una proposta feta a mida. Philippe Boesmans hi presentava la seva setena òpera, Pinocchio, que a l’estiu va estrenar un dels coproductors del muntatge, el Festival d’Ais de Provença. La proposta és l’evolució d’un espectacle teatral previ de Joël Pommerat, el director d’escena i llibretista, amb el qual ja ha conreat diversos premis. El canvi de registre i la intensa comunió amb Boesmans ha fet que en la versió operística Pommerat condensi encara més el contingut moral del conte de Collodi per extreure’n els detalls més essencials, de manera que exposa amb tota la seva cruesa el missatge més intern de l’existència de Pinotxo. No hi ha cabuda, i de fet no hi ha cap ombra, ni del romanticisme de Disney ni de la simpatia sovint carrinclona que emanen les múltiples bagatel·les sobre el titella que omplen la Toscana. Pinotxo apareix en escena, més que com un nen innocent una mica fàcil d’enredar, com un personatge més aviat mesquí i egocèntric que es rebel·la i aposta pel camí més fàcil i la diversió més banal. De fet, quan el pare el comença a tallar i apareix per primera vegada, el mal més menor que pot preocupar l’espectador és que pugui dir mentides, de tant de turment que emana del seu gest. Més aviat fa por, cosa que no evita que la seva singladura acabi fent-ne sorgir el noi que realment vol ser.

Essència en el missatge, i també essència artística, que voreja el minimalisme per dibuixar espais tenebrosos en què s’esmunyen colors tragicòmics i notes poètiques. En escena, sis intèrprets que encarnen setze personatges, i al fossat una orquestra simfònica reduïda als seus solistes, molts dels quals també multiplicant instruments per donar llums sonores a la foscor de l’ànima de Pinotxo. Moltíssima cura en el quadre de llums, tremendament efectista, i una extraordinària bellesa en la simplicitat dels vestuaris, tot plegat per remarcar, justament, l’essència de l’ésser humà personificada en el titella i el seu entorn. Una aposta destinada a la reflexió en què fins i tot es produeix una interlocució amb el pati de butaques (el poble, la humanitat, com a coprotagonista de l’obra) per evidenciar que la trama avança en la mateixa direcció que ho fa la societat.

© Patrick Berger

La proposta de Pommerat despulla el conte de qualsevol interludi banal i escenifica exclusivament allò que aporta alguna cosa al pensament, de manera que el conte es converteix en un seguit d’escenes aparentment inconnexes que el narrador i la música s’encarreguen de relligar. En el pla musical, Boesmans regala l’espectador amb dues hores de sensacions vibrants en què els motius es van succeint disfressats amb múltiples capes que d’alguna manera resulten familiars essent totalment noves. L’expressivitat del traç de les escenes musicals convida a endinsar-se en les escenes visuals amb moments sonors brillants amb els quals el compositor sembla retre homenatges a expressivitats que es fan properes. Des de l’avantguarda semblen ser-hi presents Strauss, Poulenc, Gounod o Debussy, i enmig d’onades feréstegues hi fa aflorar melodies tonals de connotacions zíngares, militars i, fins tot, líriques (esplèndida la revisió de l’ària de Mignon a l’escena del bar). Un doll de sensacions generós, ple de timbres encantadors, atmosferes abassegadores i ritmes turbulents que descriuen amb precisió l’emotivitat de cada moment del text.

El pes de l’espectacle recau en el narrador, un personatge defensat amb veu potent, dicció clara i expressió profunda per un polièdric Stéphane Degout, capaç de fer lluir tots els caràcters del personatge cabdal d’una manera fascinant, tot abordant fins a tres personatges més amb un simple canvi de to i de jaqueta. El Pinotxo de Chloé Briot resulta extremadament expressiu, tant pel seu desvergonyiment escènic com pels colors del seu timbre, mentre que la “marilinesca” cantant de cabaret de Julie Boulianne commou especialment per la desesperança i la compassió que és capaç de fer brollar del seu paper. De la seva part, la fada de Marie-Eve Munger es fa extraordinàriament càlida malgrat una partitura que es belluga gairebé sempre en l’extrem agut emprant qualsevol coloratura amb un virtuosisme mesurat, com si no es volgués fer notar, i Vincent Le Texier construeix alhora, tant un pare amatent com un mestre d’escola obscenament antipedagògic.

La Monnaie ha tornat a casa aportant a la literatura operística una proposta musical i escènica que, en essència, és el reflex de la seva filosofia artística. I és fantàstic poder-ho celebrar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *