Subscriu-te

Crítica

En estat de gràcia

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Staatskapelle Berlin. Claudius Popp, violoncel. Felix Schwartz, viola. Wolfram Brandl, violí. Dir.: Daniel Barenboim. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE JULIOL DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Com ja va fer l’any passat, el Palau de la Música Catalana ha avançat la inauguració de temporada al juliol –a l’estil d’alguns països europeus– per presentar un director (i pianista) molt estimat a la casa i una orquestra –amb la qual està vinculat des de fa vint-i-dos anys!– que ja és coneguda a Barcelona. Parlem de Daniel Barenboim i l’Staatskapelle de Berlín, l’altra gran orquestra de la ciutat alemanya, que enguany ha pres el relleu de la Filharmònica, encarregada d’inaugurar aquest cicle l’any passat en un concert històric amb Simon Rattle i l’Orfeó Català. Sabuda la filiació germànica del públic català, és d’agrair que aquestes grans orquestres tinguin una freqüència més continuada en les temporades del país, fet que situa Barcelona novament en el context d’auditoris internacionals de referència.

Més enllà de l’excusa del 150è aniversari de Richard Strauss, el programa d’aquest concert permetia escoltar dos poemes simfònics del compositor alemany que presenten un bon contrapunt temàtic i, fins i tot, dos perfils d’una mateixa cara. D’una banda, Don Quixot, op. 35, podríem presentar-lo com un heroi fallit, una mena d’antiheroi que s’emmiralla en els herois “clàssics”, aquells capaços d’enfrontar-se al destí i donar la seva vida per uns ideals positius. De l’altra, Una vida d’heroi, op. 40, en què l’heroi és identificat amb l’artista, seguint les premisses del Romanticisme, i en què Strauss –com va reconèixer en el seu epistolari íntim– es reconeix. Tots dos personatges, el de Don Quixot i el de l’Strauss-heroi se’ns presenten en la música del compositor en la vessant més humana dels personatges.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Don Quixot (associat a un violoncel aquí emotivament interpretat per Claudius Popp, violoncel solista de l’Staatskapelle), imprecat per Sancho Panza (viola, en mans d’un enèrgic Felix Schwartz), encisat per la figura femenina de Dulcinea (violí solista) i desbordat per la sèrie d’aventures –o més ben dit– desventures que li esdevenen al llarg del poema simfònic, és, doncs, un home gran, vell i dèbil amb els somnis més innocents i idealistes que es puguin imaginar, que s’enfronta sense èxit a les vicissituds del món que l’envolta, bo i recollint fracàs rere fracàs. Strauss dóna veu al protagonista a través del violoncel, probablement l’instrument més proper (per textura i sonoritat) a la veu humana, i fa de les peripècies de l’antiheroi un recorregut fantasiós però tanmateix carregat de realitat.

Si la primera obra ja comentada va ser rebuda amb entusiasme pel públic aplegat al Palau –que gairebé omplia tota la sala–, la segona part va desfermar les emocions més pregones de tots els presents. Una vida d’heroi és una obra lluminosa, en què el primer tema –el que representa l’heroi artista– ens transporta a la lluita entusiasta i constant de la vida, mentre que el segon tema, rítmic i apuntat per tota la secció de vents –tal com el mateix Strauss explicava– ens recorda la incòmoda presència dels crítics… que molestaven Richard Strauss amb les seves opinions no sempre agradables. Enmig, la seva dona, Pauline de Ahna, caracteritzada pel violí –excel·lent el concertino Wolfram Brandl–, que intercedeix per calmar els ànims de l’heroi turmentat. L’obra està plena de picades d’ull al llarg de la narració simfònica, tot apel·lant –com en un leitmotiv– als diversos personatges que apareixen en el transcurs del poema simfònic. Al final, quan l’heroi decideix retirar-se de la vida pública, encara apareix puntualment –com si es tractés d’un fantasma– la figura del crític odiós, però la llibertat i el repòs arriben, i Strauss deliberadament evoca el tema inicial del seu altre poema simfònic –també contemporani d’aquests dos– Així parlà Zarathustra, en un intencionat gir gairebé metafísic, que es clou de manera brillant.

Tot això, i molt més, va ser exposat al llarg del concert per una inspirada Staatskapelle de Berlín que no seria agosarat titllar “en estat de gràcia” durant tot el concert, que es presentava en aquesta gira a Espanya amb el “primer equip” i uns solistes excepcionals, caps de corda de violins, violoncels i violes. Parlar de Daniel Barenboim i intentar resumir en poques línies el que implica per al món musical la seva personalitat és feina vana. Només es pot lloar l’energia que a la seva edat encara li permet liderar una orquestra amb la qual té una relació de constant reenamorament –com es va percebre al concert– i l’extraordinària i privilegiada personalitat artística i humana, que traspassa qualsevol apreciació insuficient en paper. Barenboim va demostrar en aquest concert que el seu lideratge és actiu i que existeix una comunió amb els músics que es retroalimenta. S’ho passen bé fent música i la fan de manera excel·lent. I això és un goig poder-ho gaudir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *