Subscriu-te

Encert i necessitat

OBC CAMBRA. Katia Novell, violí. José Mor, violoncel. Josep Fuster, clarinet. Luis Parés, piano. Obres de Hindemith i Messiaen. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 14 DE GENER DE 2020.

Afirmar que és un encert i una necessitat que els músics d’orquestra treballin el repertori de cambra i a solo és també una obvietat. Per això cicles com OBC Cambra permeten calibrar la perícia individual dels músics d’aquesta orquestra i la seva versatilitat enfrontant-se a una correlació com a conjunt diferent, amb significatives diferències de l’orquestral. A més, brinden l’opció d’incloure un repertori menys. Un fet que en reforça l’obvietat.

El programa del darrer concert d’aquest cicle contenia dues obres del segle XX difícils que van ser recreades molt satisfactòriament, amb innegable qualitat en transparència, cohesió, afinació i equilibri de les veus com a conjunt per Katia Novell, José Mor, Josep Fuster i Luis Parés. Al Quartet per a clarinet, violí, violoncel i piano en Fa major de Hindemith sabien on portar la música, amb idees i intensitat, treball en el color aconseguint matisos en el fraseig, i dotant d’idiomatisme passatges com l’enigmàtica secció central del segon moviment, basada en el cant del clarinet i el pizzicatti de les cordes, o com en la dialèctica d’algunes seqüències rítmiques del “Mässig bewegt” conclusiu.

A la segona part el Quartet per a la fi dels temps de Messiaen va discórrer per paràmetres semblants i de ferm treball en, per exemple, agilitat a l’“Intermedi”, el caràcter concertant de “L’àngel que anuncia la fi dels temps” i en la monodia a l’uníson i en octaves dels quatre instruments al sisè moviment, “Dansa del furor per les set trompetes”. I també en l’associació d’un caràcter a cada moviment, en la creació d’atmosferes i un so ric amb què van brodar tant els episodis més motrius com els més lírics. Entre aquests últims, va sobresortir la violinista Katia Novell al darrer moviment, el violoncel·lista José Mor i el pianista Luis Parés a “Lloança a l’eternitat de Jesús” pel pathos i el caràcter agònic del seu cant basat en un sentit reposat de la sonoritat, i el clarinetista Josep Fuster a l’“Abisme dels ocells”. Aquí la densitat del so, el seu fiato i la musicalitat conseqüent tenyia el seu solo d’un vel de sensualitat suggeridora d’un qüestionament existencial amb els llargs i feridors crescendi (des del ppp al ffff) sobre un Fa sostingut que aportava l’amenaça de l’abisme, molt ben contrastat pels animats i exuberants passatges de matriu ornitològica característics de Messiaen.

Entre moviments, una narradora no indicada al programa de mà llegia amb poca gràcia unes orientacions musicals i històriques sobre l’obra a partir de conegudes llegades per Messiaen. Una opció lícita però que no impedeix enyorar uns textos orientatius com a notes al programa de mà, encara que el públic habitual d’aquest cicle, i particularment de concerts com aquest, respongui a un perfil de melòman amb un coneixement de repertori i interès musical notables com a mínim.

Imatge destacada: (c) May Zircus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *