Subscriu-te

Ensemble Intercontemporain al Palau de la Música

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100 CONSTEL·LACIÓ. Ensemble Intercontemporain. Pablo Rus Broseta, director. Obres de Parra: Sirrt die Sekunde, Moins qu’un souffle; Boulez: Dérive I; Maresz: Éclipse; i Harvey: Death of Light / Light of Death. PETIT PALAU. 28 D’ABRIL DE 2016.

Per Jordi Alomar

Que l’Ensemble Intercontemporain visiti Catalunya és quelcom insòlit i del tot excepcional. Si revisem l’hemeroteca, les seves aparicions són esparses en el temps: la presentació de l’òpera Hypermusic Prologue – A projective opera in seven planes d’Hèctor Parra al Gran Teatre del Liceu el 2009, una actuació al Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona el 2008 i un concert extraordinari en el marc del Festival Nou Sons a la Sala 2 de L’Auditori el març de 2007, en ocasió del vuitantè aniversari de Pierre Boulez, que dirigí la formació en aquella ocasió. Abans d’això queda constància d’una aparició doble (al Mercat de les Flors i al Palau de la Música) al fulgor postolímpic de l’octubre de 1992, dirigida també per Boulez, que testimonià una estrepitosa desbandada del públic convocat als cap de pocs minuts de començar el concert.

Sembla que aquests vint-i-quatre anys han servit perquè la desbandada de l’audiència no sigui el titular que encapçali la crònica d’aquesta aparició (si bé a la segona part del concert l’ocupació del pati de butaques clarejava significativament). L’aforament del Petit Palau (on finalment es realitzà el concert la setmana passada, tot i estar previst a la Sala de Concerts) propicià el fet insòlit d’exhaurir les entrades. I això és un signe inequívoc que la percepció d’aquesta música –o almenys de les maneres d’encabir-la-hi i arribar-hi– ha evolucionat i s’ha normalitzat en relació amb els nostres veïns del nord.

L’Ensemble Intercontemporain forma part de l’entramat institucional que el govern francès activà durant els anys setanta per centralitzar racionalment la producció i la recerca musical d’avantguarda, seguint el model encomanat a Pierre Boulez. Estretament lligat a l’IRCAM (l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música), aquestes dues institucions han configurat i consolidat el model de creació musical contemporània indissociablement lligada a la recerca en tecnologia informàtica i en psicoacústica, atorgant una projecció sòlida i d’excel·lència a tot allò (autors, obres, intèrprets, enginyers) que passi pel seu interior, bastint el cànon legítim de les músiques de finals de segle XX i del XXI. Per un procés lògic d’agombolament institucional, l’Ensemble Intercontemporain ha estat resident a la Cité de la Musique i, des de la seva inauguració recent, a la Philharmonie. Des de la seva formació el 1976, nombrosos conjunts d’arreu del món han seguit, amb major o menor encert, el seu model funcional i interpretatiu, tot configurant així un espai transnacional de convencions en el seu àmbit d’actuació.

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

No és conjectural, doncs, que a Barcelona aquest concert es presentés en coincidència amb el Festival Mixtur de “músiques de recerca i creació interdisciplinària”, que neix amb la voluntat de situar Barcelona en el mapa de l’escena internacional de la música contemporània o de recerca, bo i donant especial rellevància a les veus en emergència i provocant que durant deu dies la ciutat hagi viscut una activitat excepcionalment intensa. D’altra banda, aquest concert es presentà en ocasió de la residència artística del compositor Hèctor Parra al Palau de la Música. Si bé Parra és un dels compositors programats habitualment per l’Intercontemporain (de fet, nombroses obres seves en són un encàrrec), la seva presentació a Barcelona és equiparable, tal com anuncià la premsa generalista, a la presència de la Filharmònica de Berlín, és a dir, a la presència del màxim garant de la legitimitat canònica. Nogensmenys, la trajectòria i la música de Parra encaixa a la perfecció amb la dimensió formal i científica del llenguatge configurada des de les institucions de centralitat acústica-musical parisenques (de fet, és professor al cursus de l’IRCAM), dimensió des de la qual albira espais que ultrapassen l’autonomia del discurs musical, ja que abraça des de l’astrofísica relativista de Sirrt die Sekunde fins a la tragèdia de les migracions amb Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air.

La interpretació d’aquestes dues obres que emmarcaren el concert fou impecable: permetent la visibilitat d’una vasta paleta matisos i recursos que en mans d’aquests intèrprets rellueixen òptimament pel simple fet de ser els “traductors” més indicats per a la presentació de la música de Parra. Igual d’encertades foren les presentacions de la depurada i prístina Dérive I de Pierre Boulez i de l’esperada Death of Light/Light of Death de Jonathan Harvey, la proposta més heterodoxa de la vetllada, basada en el Retaule d’Issenheim del pintor Matthias Grünewald.

En canvi, Éclipse de Yan Marezs fou potser el component més discutible del concert; si bé executada de nou amb rigor i precisió, el seu contingut musical fou relativament pobre.

Resulta sorprenent o significatiu el fet que quan es fa crítica d’aquests concerts l’objecte d’anàlisi tendeix a ser molt més el que es toca més que no pas el qui o el com. Sembla, doncs, que aquesta música es presenta, es discuteix i s’escolta com a autònoma de les seves condicions de possibilitat, i que per tant és des de la mateixa música –l’obra– des d’on es juga el rol crític o discursiu.

Cal destacar que aquest concert fou també la presentació a Barcelona d’un prometedor jove director valencià, Pablo Rus, que convé seguir de prop.