Subscriu-te

Epitafi per a una acadèmia de piano

A partir del mes de setembre del 2021 l’Acadèmia Marshall es traslladarà a un nou local situat a la Via Augusta-Saragossa de la mateixa ciutat de Barcelona. Deixarà, doncs, el pis principal del carrer del Comte de Salvatierra, 10 on ha estat instal·lada des del 1939.

M’assabento que l’Acadèmia Marshall es traslladarà d’espai i marxarà del principal del carrer del Comte de Salvatierra número 10, on ha estat situada des de fa més de vuitanta anys, en un edifici senyorial, estil anys trenta, que fa cantonada amb la Via Augusta. De sobte, se m’encavalquen els records més remots que tinc d’aquest espai, des que hi vaig entrar de petita seguint la vivència musical de la meva mare i, després, per les classes que hi va fer durant els últims anys el mestre Xavier Turull. Em ve la imatge d’una arpa amb pa d’or i cordes de tripa, el bust en guix d’una noia amb pell de nacre sortida de l’edat mitjana, l’oli de la senyora Teresa Cabarrús pintat per Carles Pellicer, les reproduccions dels gravats dels Caprichos de Goya, el piano de taula amb filigrana de marqueteria, el clavicèmbal Pleyel que va tocar Manuel de Falla, la vitrina amb l’urna que conté una mà feta amb guix d’Enric Granados amb la corretja al canell i la màscara de Beethoven o la foto d’Alícia de Larrocha de petita al costat del mestre Frank Marshall, com una nina… Tot un món del passat, d’un passat ja molt llunyà, que quedarà esborrat físicament en aquest espai que fins ara havia contingut l’herència d’una acadèmia de piano centenària i que manté la memòria d’Enric Granados i dels seus deixebles des de fa dècades.

Aquest va ser un pis més on es va ubicar aquesta acadèmia de piano sorgida de l’ensenyament de Granados i de la seva obra. Frank Marshall se sentia deutor d’aquest mestre que va conèixer ja d’adult i que el va convertir en una de les personalitats més rellevants de l’escena musical catalana, tot aglutinant a la seva acadèmia-habitatge el bo i millor de la música clàssica europea. Alfred Cortot encara li enviava les seves edicions de Chopin després que Marshall morís el 1959. Arthur Rubinstein era un habitual del seu saló de concerts quan venia a tocar a Barcelona. I Victoria de los Ángeles va trobar a l’Acadèmia Marshall el primer escenari per presentar-se en societat, entre amics, agombolada pel seu protector, Josep M. Lamaña, i el grup Ars Musicae. I no cal dir que tota una Alícia de Larrocha hi va projectar la seva carrera pianística meteòrica amb vetllades musicals que compartia amb la seva amiga Rosa Sabater, amb el seu marit Joan Torra, amb Maria Vilardell, amb Frederic Mompou o amb Xavier Montsalvatge, que hi va començar a fer classes d’harmonia als anys quaranta.

Durant els vuitanta-dos anys que l’Acadèmia Marshall ha estat en aquesta adreça, des del 1939, quan Marshall va tornar del Marroc –on s’havia refugiat amb la seva dona de la guerra–, ha passat més de mig segle d’història de la música de la nostra ciutat per aquell saló musical amb capacitat per a un grup privilegiat de persones. D’allí va sortir Albert Attenelle per rebre el Premi Reina Elisabet de piano o hi va fer el primer concert Alba Ventura. Allí ensenyaven a un grup escollit d’alumnes Mercè Roldós –una de les ànimes de l’Acadèmia juntament amb Júlia Albareda–, Narcís Bonet, Nikita Magaloff, Carmen Bravo, Carlota Garriga –sotsdirectora de l’Acadèmia des dels anys vuitanta– i la mateixa Alícia de Larrocha, que feia una parada en la seva agenda frenètica per impartir classes magistrals a joves de mig món, provinents de llocs molt diversos, des del nostre Mediterrani i de tota la Península fins als Estats Units i el Japó, temorencs d’enfrontar-se a l’impacte de la seva genialitat colossal.

Les parets de l’Acadèmia Marshall es van anar omplint de nombrosos retrats dedicats per grans personalitats musicals del segle passat. Tota una pàtina de figures artístiques –Concepció Badia d’Agustí, Gaspar Cassadó, José Iturbi, Andrés Segovia, Ricardo Sainz de la Maza, Emil von Sauer, Claudio Arrau, etc.– que acompanyen amb la seva mirada en blanc i negre l’ombra invisible del mestre, que va acabar els seus dies en aquest mateix pis, a la mateixa habitació que ara és l’aula que porta el seu nom.

Els professors de música que ja voregen els cinquanta anys, en converses informals, es queixen que els alumnes joves ja no saben qui era, per exemple, Arthur Rubinstein i que poden viure perfectament sense la inquietud d’emmirallar-se en glòries del passat que tenim mitificades com déus. Ja no els calen referents o, almenys, no semblen buscar-los. La memòria és un llast del qual cal alliberar-se per poder fer un món nou, sense deutes morals de cap mena i amb un nou ordre de preferències. I ens pensem que amb la digitalització de documents de tota mena ja n’hi ha prou per transmetre aquest coneixement heretat, el que rau en l’experiència, en l’impacte d’aquests primers records inclassificables i en espais carregats d’història, com l’Acadèmia Marshall. Ens proveïm d’eines molt sofisticades, però no ens adonem que la realitat és orgànica, porosa, irregular, que som animals amb un cervell sensorial que necessita el document de paper i l’espai viscut per entendre veritablement el passat. Ja sé que les parets d’un espai no representen el rastre de tota una època i que cal mirar endavant per seguir transmetent el mateix missatge amb els nous llenguatges. ¿Però com es fa sense sacrificar l’esperit de les coses?

Som en una era en què s’està substituint la memòria, que sempre és subjectiva, selectiva i sentimental, pel big data, per la informació digital que podem anar acumulant en magatzems informàtics amb fredor algorítmica per a finalitats mercantils. Ara tot s’ha de normativitzar, homologar, registrar, reconèixer només amb criteris administratius, no de qualitat, d’una qualitat que només pot donar la forja del temps i de les experiències que es viuen… Ja no hi ha espai per al record, ni per a la nostàlgia. Però, si per adequar-nos a aquests nous temps cal esborrar aquests llocs recòndits de la història, en què ens transformarem?

Barcelona és plena de racons de memòria i la seva voluntat incombustible de regenerar-se en cada època es basa, justament, en aquests estrats que s’han anat amuntegant des de temps romans. La més recent, la que abanderen edificis com els de Gaudí, o sales com la del Palau o la del Liceu, i pocs més, són els que segueixen fent ressonar la poca esplendor que ha viscut aquesta ciutat enmig de guerres i revolucions industrials, de cops militars, de misèria portuària i de pandèmies de tota mena.

Són aquests racons que hauríem de saber preservar com petits oasis de civilització i d’eternitat, de cultura, d’art. Perquè, sense ells, només som una ciutat de botiguers i de visitants que pot caure en el perill de perdre l’ànima. Des d’aquí, el meu homenatge subjectiu, personal i insignificant a un espai modest, però noble; particular, però d’abast mundial; un centre d’ensenyament pianístic únic, per damunt de celebritats i de generacions anònimes d’intèrprets. Que valgui aquest epitafi improvisat en nom de centenars de persones de diverses generacions que, com jo, van trobar en l’Acadèmia Marshall del carrer del Comte de Salvatierra el seu santuari personal de la música.

2 comentaris

  • Como alumna de Mercedes Roldós, núnca olvidaré la sensación de prestigio que tuvo la academia. Todo un honor de haber tocado en su salón.
    Lugar irrepetible!

  • Davant un titular desafortunat que pot portar a equivocs, vull aclarir el següent:

    Sí, l’Acadèmia Marshall es trasllada, però aixó no significa, ni molt menys, el seu final, sino un punt i seguit. La paraula “Epitafi” em sembla totalment desafortunada, ja que és el que s’escriu en una sepultura, i precisament aquest canvi de localització pretén tot el contrari: seguir avançant amb una nova aposta, deixant, encara que sigui amb pena i nostàlgia, un continent, per emportar-nos el contingut -que és el veritablement important-, a un nou local a on hem posat tota la il·lusió.
    Al llarg dels anys, l’Acadèmia (primer la Granados i, després, la Marshall) ha anat canviant de seu en moltes ocasions. Així doncs, aquesta és una més. La seva història s’ha anat escrivint a través de diverses generacions, tant de professors i alumnes, i d’equips de direcció i administració, com de músics il·lustres que l’han visitat. Cada canvi que hi ha hagut ha estat una nova etapa, començada sempre amb ganes i amb força per superar les adversitats que van surgint pel camí.
    Després de 80 anys (des de 1941) al pis principal del carrer Comte Salvatierra, nº 10, per diversos motius, ens veiem obligats a anar a un local a peu de carrer. Davant aquesta circumstància, només hi ha 2 alternatives: tancar o apostar per continuar en un altre lloc, encara que deixem enrere un espai que tots sentim nostre i que ens costa deixar. Precisament l’amor que sentim per l’Acadèmia i el respecte per la seva història ens dóna les forces per seguir endavant i traslladar-nos amb la música i les maletes (plenes, a més de amb tots els documents i objectes històrics, amb noves idees i projectes) a una altra banda.
    No, no ha arribat l’hora d’escriure un epitafi… L’Acadèmia Marshall encara segueix viva i esperem que sigui per molts anys més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Del 3 al 7 d'agost té lloc una nova edició del festival @ambsodecobla, amb noms com @NakanyKante, @guillemromatort i un homenatge a Manuel Cubeles. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-cinquena-edicio-del-festival-amb-so-de-cobla-torna-a-palamos-amb-nous-formats/

El @tenorjcamarena i el Cor i l'Orquestra del @Liceu_cat van posar el punt final al @FIMCPeralada. Llegeix la crítica d' @alberttorrens2 al web! (Foto: Miquel González) http://www.revistamusical.cat/critica/camarena-i-el-liceu-es-retroben-a-peralada/

.@JoyceDiDonato va incorporar Wagner per primera vegada al seu repertori al @Fest_Torroella. "Un merescut regal de la mezzo americana al públic que aquest li va retornar dempeus", diu @alberttorrens2 en la crítica. Llegeix-la al web! (Foto: Martí Artalejo) http://www.revistamusical.cat/critica/didonato-fa-casar-wagner-i-els-barrocs-a-torroella/

🎶El compositor @RamonHumet , profesor del Centro Superior @liceu1837 , ganador del XIV Premio de Composición Musical Andrés Gaos de la Diputación de La Coruña @Depucoruna

🎵¡ Muchas Felicidades !

#SomLiceu

Más Información 👇
https://bit.ly/3j2d9r0

Segueix-nos a Twitter