Subscriu-te

Crítica

Escenes d’avui

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

STREET SCENE de Kurt Weill.Geof Dolton. Sarah Redgwick. Susanna Hurrell. Paul Featherstone. Kate Nelson. Paul Curievici. Robert Burt. Simone Sauphanor. James McOran-Campbell. Margaret Preece. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Coproducció The Opera Group i Young Vic (Londres). Dir. escènica: John Fulljames. Dir. musical: Tim Murray. LICEU. 1 DE MARÇ DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

L’òpera americana ha sovintejat poc a les temporades del Gran Teatre del Liceu i això fa que grans títols d’aquest particular estil del segle XX siguin encara novetat als cartells del teatre de les Rambles. I aquest és el cas d’Street Scene de Kurt Weill, segurament la seva òpera “americana” més reeixida i que cal situar a l’altura de clàssics com Porgy & Bess de Gershwin o el musical West Side Story de Bernstein, que fa massa anys que no se senten al Liceu.

Street Scene, estrenada a Filadèlfia l’any 1946, és una òpera que no necessita adaptació temporal perquè la realitat que exposa és tan crua i realista com la que viu una enorme proporció de l’actual població europea. La crisi de valors, la misèria, els abusos de poder, la crítica social, la violència de gènere, són tractats per Elmer Rice –autor de la novel·la original i del llibret adaptat a l’escena operística– amb un to cru i sense embuts que Kurt Weill sap embolcallar amb una música que combina a la perfecció els sons propis de la cultura urbana americana de la primera meitat del segle XX amb un melodisme inspirat. Una fusió que fruita en un estil absolutament propi, tot donant entitat a una òpera que ho és tant per la dramatúrgia com per la qualitat i exigència artística de la seva música.

La producció que es pot veure i sentir a Barcelona només fins demà dimarts, 5 de març, obra de dues companyies londinenques, The Opera Group i Young Vic, fa justícia a l’obra i propicia el gran èxit de la proposta. Si bé escènicament pot semblar pobra –una bastida de dos nivells serveix per encabir l’orquestra (situada dins l’escenari) i per simular els portals de les cases del veïnat on té lloc l’acció dramàtica–, la solvència escènica dels actors –molt ben concertats gràcies a la feina de John Fulljames– supleix les limitacions ambientals. Pocs elements escènics, com dèiem, per a una proposta coral en què el moviment és bàsic per mantenir la tensió dramàtica, amb moments àlgids com l’escena de dansa entre Dick (Ashley Campbell) i Mae Jones (Kate Nelson), combinada en tot moment amb un cant més propi de musical. La influència d’aquest gènere és important –els recitatius acompanyats se sostenen acústicament per micròfons individuals–, però una gran part de les veus participants són veus líriques de mitjans destacables. Com Sarah Redgwick –emotiva en la seva pàgina “Somehow I never could believe” com a Anna Maurrant–, Emma Jones, Olga Olsen, Susanna Hurrell, Paul Curievici o Geof Dolton. Tim Murray concerta amb encert però sense destacar una Orquestra del Gran Teatre del Liceu reduïda i que semblà adaptar-se bé a l’escenari –el fossat va ser utilitzat com a platea en ampliar-la amb tres les files de públic. Gran actuació, la del Cor Vivaldi, que demostra formar no només en la veu sinó també en l’escena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *