Subscriu-te

Espectre i transformació

TEMPORADA OBC. Gautier Capuçon, violoncel. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Vila, Brahms, Schumann i Stravinsky. L’AUDITORI. 30 DE MARÇ DE 2019.

Qualsevol acte artístic és per naturalesa un mirall de la societat que el produeix. Pot ser còncau o convex, distorsionador. Pot reflectir, amb intencionalitat, només una part de la seva societat i amagar més enllà del seu marc tot allò que li generi incomoditat. Fins i tot, de vegades, pot estar trencat i generar un reflex fragmentat, il·lusori, aparentment innovador i deslligat de la realitat més evident –en llenguatge trotskista: art com una forma de protesta.

Dissabte passat el mirall fou nítid i força complet: el producte d’una complexitat humana innegable materialitzada a la Barcelona del 2019. Amb una interpretació excepcional de la Simfonia núm. 3 (1883) de Brahms, d’execucions impecables de les Klangfarbenmelodien de les fustes durant el tercer moviment. I amb un bis d’El cant dels ocells que va arrencar una grandiosa ovació, contextualitzat a l’època dels llaços grocs, i interpretat per un conjunt de violoncels capitanejat per un Gautier Capuçon inspirat, tècnicament i expressivament.

Instant del concert durant la interpretació de Gall de foc de Mariona Vila. © May Zircus

També de demografia desigual, de dones treballadores africanes que vingueren a observar com els seus fills, catalans de primera generació educats a l’escola pública, tocaven amb els músics professionals de l’OBC en el marc d’un projecte d’inclusió social, Et Toca a Tu (de ben segur que els petits mai oblidaran l’experiència, canalitzada a través d’un sorprenent Gall de foc [2018] de Mariona Vila); i a la vegada, amb membres de l’alta burgesia de l’Estat: aquells que alliçonaren en forma de múltiples shhh! les classes populars del país –que dissabte hi eren– per haver aplaudit entre moviments, per ser desconeixedores del codi de concert de les elits culturals i econòmiques. (Cal visualitzar aquesta mena de contradiccions: projectes participatius com Et Toca a Tu, sovint fets amb una inequívoca bona voluntat, tenen un impacte local en el temps i l’espai prou significatiu –en aquest cas els alumnes de l’Escola Pepa Colomer ho agrairan–, però malauradament, i de vegades fins i tot en contra del desig dels propis organitzadors, solen acabar engolits per un liberalisme que es nega a propiciar la inclusió social generalitzada a través de tipus impositius alts a les fortunes milionàries i la lluita contra l’evasió de capitals.)

La juxtaposició dels diversos temes brahmsians de la Tercera, en forma de conflicte motívic latent; o la seqüència temàtica –contrastant, abrupta, pròpia de l’Stravinsky de les dues primeres dècades del segle passat– d’un Ocell de foc (suite, versió 1919) interpretat de forma magnífica per una orquestra i director competents, pulcres i musicalment intel·ligents (la potència expressiva dels pianissimi del final fou extraordinària…), foren exemples de “l’estetització” (terme emprat per Walter Benjamin) d’una realitat social, present llavors a l’Auditori, també plena de conflictes més o menys visibles, certament latents, d’idees oposades sobre què hauria de ser la res publica i que coexisteixen en un paisatge de condicions desiguals.

L’obra de Schumann, el Concert per a violoncel en La menor (1850), fou potser l’obra menys brillant, i no precisament per culpa dels intèrprets, que una vegada més van dur a terme una tasca excel·lent (cal destacar la capacitat de Capuçon de projecció sonora, sobretot durant els passatges més greus). Estructurada en tres moviments sense interrupció, segurament la part més convincent fou l’original cadència del solista al final de l’últim moviment, acompanyada pels membres de l’orquestra.

I és que en aquesta existència “rizomàtica” que ens ha tocat viure, com comentarien Deleuze i Guattari, les múltiples i variables relacions entre tots aquells aspectes que componen el nostre dia rere dia es manifesten materialment durant esdeveniments com el del dissabte, amb tota l’esplendor de la contradicció: la cruesa de la desigualtat social transformada en la bellesa del drama musical damunt de l’escenari.

Imatge destacada: el violoncel·lista Gautier Capuçon. © Gregory Batardon (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *