Subscriu-te

Crítica

Esperit jovenívol a Vilabertran

La mezzosoprano Michelle Breedt (foto d’arxiu)
La mezzosoprano Michelle Breedt (foto d’arxiu)

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Quartet Gerhard. Obres de Beethoven i Schubert. Michelle Breedt, mezzosoprano. Nina Schumann, piano. Obres de Schubert. / Camerata 432. Michelle Breedt, mezzosoprano. Dir.: Antoni Ros Marbà. Obres de Schubert, Wagner i Britten. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 6 i 7 DE SETEMBRE DE 2013, respectivament.

Per Jaume Comellas

El títol ho anuncia i cal explicar-ho. La Schubertíada de Vilabertran va cloure la seva tretzena edició amb un cap de setmana atapeït –el primer de setembre–, amb tres concerts. Va ser un final potent centrat en la figura de la mezzosoprano Michelle Breedt, però alhora ben agombolat per un estol de músics joves que van aportar unes dosis de vitalitat –esperable– i alhora de qualitat –agraïble. Però l’esperit jovenívol no sols el van aportar ells –Quartet Gerhard inclòs, és clar–, sinó també la cantant alemanya, ja que sense esperit –juvenil o del que sigui– no s’explica com va oferir les dues actuacions previstes amb una cama invàlida per un accident, acostant-se a l’escenari amb cadira de rodes i pujant els incòmodes cinc graons amb enormes dosis de dificultat i cantant en posició ingrata damunt una cadira elevada. Déu n’hi do.

El Quartet Gerhard és una nova esperança blanca de la música catalana en un apartat –el quartet– que abans de l’aparició dels seus mentors, el Quartet Casals, manifestava un buit tristíssim. Ben altrament, aquesta formació tan essencial ara està reviscolant a casa nostra com ho demostra aquest conjunt i altres col·legues, i ho fa no sols amb il·lusió –que això se suposa–, sinó també amb criteri i serietat. A Vilabertran van oferir un programa no gens acomodatici, amb el Quartet número 11 de Beethoven, dens, dramàtic i d’un lirisme aspre. Tampoc el Quartet número 10, D. 87 de Schubert és una obra de gran lluïment, però aquí l’exquisidesa en el fraseig i un deixar-se anar més relaxat que en l’obra anterior va permetre oferir-ne una versió sobretot elegant, amb una musicalitat dominada i transcendint en això la dimensió acadèmica.

Michelle Breedt és una mezzosoprano amb un historial operístic que l’ha situat en els primers llocs en les preferències dels aimants de la lírica més exigents: procliu a interpretar personatges potents –Bayreuth és gairebé una segona casa per ella–, no ens va resultar del tot satisfactòria com a liederista de Schubert. O més ben dit, no ens va resultar tan satisfactòria comparant-la amb el prestigi en el gènere dramàtic. Cert és que el programa del seu recital tenia més coherència temàtica que no homogeneïtat estilística. Unir diferents lieder només pel tema –el pas de les quatre estacions de l’any–, significava barrejar moments compositius esparsos i això impedí un discurs ben travat. Hom l’acusaria d’una tendència a l’excés d’energia, a un “operisme” poc matisat, a imposar més que no persuadir. I tanmateix hi va haver moments en què va sorgir la seva alta qualitat d’artista capaç de seduir l’audiència amb poques notes o amb un final de lied trasbalsador.

Altra cosa va ser la seva versió del Wesendonck Lieder de Richard Wagner. Malgrat una certa dependència de la partitura –absent en el recital Schubert–, va mostrar una sintonia admirable –cap sorpresa, altrament– i ens va regalar una versió de molt difícil desmemòria. L’obra és d’una espessor poètica única i, per tant, necessita una veu rodona com la seva, de color central inalterable, sense canvis cromàtics en cap moment, capaç de mastegar cada nota, cada frase i cada passatge amb la intensitat justa que requereix constantment.

La Camerata 432, successora nominal de la Camerata de la Schubertíada, és una formació de bolo, però de bolo estable –les cares es repeteixen gairebé totalment cada any–, formada per un d’aquests estols de músics joves amb una formació sòlida que malda per tenir més presència que la solitària cita anual a Vilabertran. Tant acompanyant els Wesendonck Lieder com els Dotze valsos nobles de Schubert, en va oferir unes versions podríem dir de notable nivell de competència, que és el que els calia exigir. Però va ser en les Variacions sobre un tema de Frank Bridge de Benjamin Britten on van poder manifestar el seu potencial; obra jove també –escrita als 24 anys d’edat–, vital, lluminosa, rica en inflexions, va aconseguir entusiasmar el públic, malgrat no ser ni molt menys una composició “de festival”. I aquí cal retornar al principi, a l’esperit jove: Antoni Ros Marbà no és precisament una jove promesa de la direcció, però sí un músic amb un esperit enormement jove; un entusiasta gairebé invasiu i permanent del fer música; i això fa que es trobi molt còmode entre músics joves –hi treballa i ho ha fet moltíssimes vegades–, i aquesta qualitat es va transmetre de manera evident en l’exultant versió de l’obra del compositor anglès.