Subscriu-te

Esplèndids Capuçon i Orquestra Simfònica Camera Musicae al Palau

ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Gautier Capuçon, violoncel. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Dir.: Tomàs Grau. Obres de Txaikovski i Holst. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE NOVEMBRE DE 2019.

El segon programa de la temporada de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OSCM) reafirmava la progressió artística qualitativa assolida els darrers anys, sota el lideratge de Tomàs Grau. És innegable que el projecte s’ha fet un forat dins la programació barcelonina, com demostra l’entusiasme amb què poc menys de dues terceres parts de les localitats del Palau va acollir aquest concert. El programa, el configuraven dues de les credencials que caracteritzen l’actual línia artística: el reclam de solistes internacionals –i molta habilitat en la negociació amb agències– i el repertori fressat de les orquestres simfòniques, és a dir, del cànon. És cert també que l’OSCM sorprèn amb estrenes com la que el proper 1 de desembre es durà a terme de la Tercera Simfonia del compositor Martin Scherber a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori. Una opció que no evita plantejar-se quin lloc ocupa aquesta formació en l’engranatge català. Quin sentit té escoltar obres que habitualment formen part de les temporades de l’OBC i l’OSV? En altres ciutats europees amb més d’una orquestra simfònica d’un cert nivell, el criteris de programació són una clau més rellevant que els pressupostos.

Dit això, cal reconèixer que els resultats artístics de l’OSCM amb Tomàs Grau van ser globalment molt satisfactoris. Gautier Capuçon va oferir una esplèndida recreació de les Variacions rococó de Txaikovski, des d’una estilització, rauxa aristocràtica i impertèrrita elegància fonamentada en la fermesa tècnica sense exhibicionisme i en l’idiomatisme en la creació d’atmosferes, amb un considerable ús del vibrato i sense manllevar un so –conseqüentment– de timbre ric amb què va brodar tant les variacions més motrius com les més líriques. Entre aquestes últimes va sobresortir la sisena, “Andante”, més tendent a l’adagio. Capuçon, més atent a la concertació i comunicació visual amb el concertino que amb Tomàs Grau en diverses ocasions, va allargar la primera part amb dos bisos: un de Fauré, secundat per un quartet de la secció de violoncels, amb detalls altament qualitatius, com les mitges veus i un tractament general de les dinàmiques molt acurat. Quelcom també perceptible en la versió d’El cant dels ocells, plena d’un dol cerimonial vingut d’un silenci al qual retornava en una de les interpretacions més introspectives escoltades en una sala de concerts. ¿Una opció fàcil per a la galeria? Segurament, però cantat amb un gust i un mestratge que en justifiquen la tria amb escreix.

A la segona part, i amb la disposició instrumental estàndard però amb les trompes a la dreta del director i les trompetes i trombons més al centre, Tomàs Grau va enfocar Els planetes de Holst sabent on portar la música, amb idees i intensitat: la secció central de “Júpiter” va ser la mostra d’una expansivitat creixent, frasejada amb una amplitud ciclòpia, d’innegable asserció melòdica, tot i una presència de les timbales molesta, massa marcada. Grau va saber configurar el discurs musical apuntant-ne la diversitat i treballant-ne les particularitats, tot i un únic inconvenient significatiu: els excessos decibèlics en els tutti que ofegaven la corda, com en “Mart”, “Júpiter” i “Saturn”; i acompanyaments massa sonors i segones veus massa presents, com la dels oboès i trompes en “Venus”. Cal assenyalar la bona concertació entre seccions en “Venus” i “Mercuri” (fustes, violí i violoncel), la violència i la densitat per blocs en un impactant “Mart” i la processó fúnebre en el crescendo sobre l’obstinat rítmic en “Saturn”. Per últim, “Neptú” va demostrar que Grau planifica les coses amb detall i va ubicar encertadament el Cor de Noies de l’Orfeó Català fora d’escena simulant un efecte estereofònic de llunyania. Fins a tres vegades va demanar major intensitat dinàmica a les veus, en una texturació no prou velada ni difuminada en l’eteri efecte de paisatge sonor.

Imatge destacada: © Martí E. Berenguer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *