Subscriu-te

Estrena de l’òpera ‘Cafè Kafka’ al Palau de les Arts

© Tato Baeza
© Tato Baeza

CAFÈ KAFKA de Francisco Coll. Míriam Zubieta, Tatiana Irizarry, Pablo García, Elisa Barbero, William Purefoy i Pablo Aranday. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Dir. musical: Christopher Franklin. Dir. escènic: Alexander Herold. PALAU DE LES ARTS (SALA MARTÍN I SOLER). 28 DE MAIG DE 2016.

Per Roberto Benito

Francisco Coll és un jove compositor de 31 anys amb una trajectòria digna d’atenció i en la qual han reparat músics de la categoria de Thomas Adés, que el va escollir com a únic alumne. Després del seu pas per la Guildhall School of Music and Drama (Londres), Coll va abandonar el seu instrument, el trombó, per dedicar-se a la composició. En aquesta nova i definitiva vessant ha rebut encàrrecs i estrenes de grans formacions de cambra i d’orquestres en ciutats i festivals, de Londres a Nova York, de Los Angeles a París o Amsterdam i a l’Estat espanyol ja s’han pogut escoltar les seves composicions a Madrid i València.

El seu catàleg supera la vintena d’obres per a diferents formacions: des de solos instrumentals, música de cambra, orquestral i composicions per a solista i orquestra, amb l’afegit de la seva primera òpera que aquí comentem, Cafè Kafka. Fa dos anys va tenir lloc l’estrena d’aquesta opera prima en diversos teatres d’Anglaterra en tractar-se d’un encàrrec i coproducció entre l’Opera House Covent Garden de Londres, Festival d’Aldeburgh i l’Opera North, amb un èxit reconegut de crítica i públic.

Cafè Kafka és una òpera breu, d’uns 40 minuts, basada en fragments del gran pensador i literat nascut a Praga d’origen jueu Franz Kafka. Les seves reflexions sobre la vida, la solitud, el temps i les relacions humanes es plasmen en les veus de cinc cantants, tot formant un ric ventall de tessitures; des dels sobreaguts de la soprano (Girl), la tessitura més carnosa de la mezzo (Woman), el contratenor (Man 2), el tenor (Man 1) i la corda de baríton (Hunter Gracchus, Policeman i Barman).

Si el desplegament vocal no és gaire nombrós, l’instrumental és igualment mesurat en nombre però molt ric i treballat en timbre i amplitud sonora: quartet de corda, flauta, clarinet, contrafagot, trombó, piano i una extensa secció de percussió.

La producció té bastants punts atractius i dignes d’esment, però el primer que cal destacar és la música i la seva estructura. En tractar-se d’una obra construïda per la llibretista Meredith Oakes a partir de diferents textos, la connexió entre les diverses escenes resulta menys important, mentre que el pes radica en els monòlegs com a conducció de l’acció dramàtica excepte en algun petit duo. En la major part de l’òpera gairebé tots els personatges estan en escena observant-se i interactuant amb els figurants del locus actionis, un bar modern, i amb el glamur de qualsevol city d’avui dia.

Cada intervenció està tractada a partir d’un llenguatge que podríem qualificar de no tonal, però que no es fa dur i que sobretot cuida la prosòdia i els accents del text, un valor en aquest tipus de gènere. L’equilibri entre agrupació instrumental i cantants està molt aconseguit malgrat la no proximitat entre tots dos i la dificultat de comunicació visual entre cantants i batuta.

© Tato Baeza
© Tato Baeza

Els cinc intèrprets, en la seva majoria pertanyents o exmembres del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, van rendir amb una qualitat notable en una partitura no gens fàcil i amb una interpretació absolutament irreprotxable des de la bogeria de la Girl, propera a Marilyn Monroe, de Míriam Zubieta –veritable pirotècnia vocal en la seva primera escena– a la desesperació amorosa de Pablo García en el seu rol de Man 1, que ha de combinar una tessitura exigent fins i tot en el seu registre de falset. L’altra parella protagonista va ser Elisa Barber amb la seva veu carnosa en el paper de Woman absolutament esquizofrènica entre cercar l’amor i estar-ne per sobre en la seva primera escena, i en el seu duo d’amor amb Man 1, un dels moments més lírics de la curta partitura. El contratenor William Purefoy va descriure un Man 2 molt complet en l’aspecte vocal, amb un domini canor absolut, encara que va resultar una mica fals en els seus moments ebris. Finalment, cal destacar el baríton Pablo Aranday en el seu triple rol, que va saber perfilar vocalment diferent en cada moment, tot destacant-ne un colpidor mort vivent en el seu relat absolutament desesperat de Hunter Gracchus.

Si la partitura resulta interessant per si mateixa, amb uns cantants com els descrits puja enters, però encara ho fa més amb uns instrumentistes magnífics, tots ells de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, que van saber fregar l’expressionisme de mans d’un magnífic Christopher Franklin a la batuta i una direcció escènica absolutament de bogeria desesperada d’Alexander Herold.

I el que ja va fer d’aquesta proposta quelcom rodó va ser l’acuradíssima producció que el Palau de les Arts ha realitzat. L’escenografia de Manuel Zúñiga, colorista i inspirada en els quadres de Piet Mondrian, es complementava amb un vestuari dissenyat per José María Adame, amb els protagonistes vestits amb els colors de l’escenografia, i així creant un tot harmònic que sobrepassava els límits d’un escenari convencional. De vegades els crítics i el públic ens queixem de l’excessiu ús indiscriminat de projeccions en l’òpera, però en aquest cas cal felicitar la videocreació de Miguel Bosch a partir de l’obra de Quique Reche que posava el contrapunt als colors exultants de Mondrian per expressar el món més gris i interiorment desesperat de Kafka.

En definitiva, un encert de composició, programació i execució, que obre la temporada del Palau de les Arts al segle XX i XXI en oferir-se enmig de l’obra Joana d’Arc a la foguera de Honneguer i l’òpera El somni d’una nit d’estiu, el primer Britten al Palau de les Arts.