PALAU PIANO. “Versalles i el teclat”. Alexandre Tharaud, piano. Obres de Lully, d’Anglebert, Couperin, Rameau i Royer, entre d’altres. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE GENER DE 2020.
Avesats a monogràfics pianístics de Domenico Scarlatti o del pare Antoni Soler, és menys freqüent trobar-se amb un concert dedicat a l’evocació dels compositors francesos que passaren pels salons de Versalles en l’arc que va del 1650 al 1800. Així, van desfilar per les mans d’Alexandre Tharaud obres de Lully, Couperin, Royer, D’Anglebert, Rameau, Balbastre i Duphly.
Si bé algú ha qualificat que el Barroc francès és com una resistència conservadora a l’estil més avançat del Barroc italià, queda palès que hi havia molta interdependència. Així com Lully, florentí de naixement, va esdevenir pels seus càrrecs oficials a la cort francesa i la seva indubtable mestria una figura influent, també hi havia el torinès Royer i tampoc no es pot oblidar el mestratge de Frescobaldi en l’obra de François Couperin. Són considerats tots músics francesos amb més propietat que no pas Stravinsky, com fa el diccionari editat per Robert Laffont pel sol fet que del 1939 al 1945 va tenir la nacionalitat francesa.
Ha passat molt temps des que el 1987 Tharaud es va presentar al Concurs Maria Canals fins a convertir-se en l’extraordinari pianista ja reconegut que hem tingut la fortuna de poder sentir al cicle de piano del Palau. En aquesta ocasió se’ns va presentar quasi com a organista del piano. Amb un llibre/partitura al faristol que empalmava totes les vint-i-una peces que incloïa el recital anava accionant els registres que li calien: pulsacions diferenciades, cops de canell especials, pedal molt utilitzat, vibrats amb la tecla polsada, postures corporals… Arranjador d’alguna de les obres interpretades i sobre una partitura no hermètica, habituat al llenguatge musical barroc, podia improvisar ornaments, multiplicar notes i fer de tot el recital una cerimònia viva. Quan tocava peces dinàmiques recordava el so del clavecí, i en les lentes arribava a delicadeses increïbles i, potser per la pròpia formació interpretativa o pel pas del clave al piano, estava a l’alçada del romanticisme que s’esdevindria uns anys més endavant. També s’hi podien entendre les arrels de Debussy i, àdhuc en una propina d’Scarlatti, ens va aparèixer l’esperit de la Waldstein beethoveniana. Per esmentar alguns moments sublims, ens podríem referir especialment a Les ombres errantes de Couperin, L’aimable de Royer, unes mesurades variacions sobre el tema de les Folies d’Espagne d’Anglebert i el Prélude i el Rappel des oiseaux de Rameau. Tres propines fabuloses de Domenico Scarlatti, començant per la delicada presentació del tema de Les folies (una de les obres més versionades per diversos compositors), fins a una de les cinc-centes Sonates que té, d’empenta excepcional i una altra, la K. 32, que des de la seva delicadesa va servir per tranquil·litzar els aplaudiments que, si s’entenien com a exigència, quasi semblaven cruels després de tanta generositat interpretativa.
