Subscriu-te

Exhibició de virtuosisme en el debut de Valentina Lisitsa al Palau

PALAU PIANO. Valentina Lisitsa, piano. Obres de Beethoven, Glass, Mussorgski i Txaikovski. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE FEBRER DE 2019.

Si la pianista ucraïnesa Valentina Lisitsa, fincada als Estats Units des del 1991, és una celebritat mundial del panorama internacional, aquest èxit hem d’atribuir-lo al moment en què, l’any 2007, tot emulant les estrelles de la música moderna, decideix penjar a la xarxa filmacions realitzades curosament interpretant obres de piano clàssic. Coneixedora del seu talent pianístic, avalat l’any 1991 en proclamar-se guanyadora del reconegut concurs per a duo de pianos Murray Dranoff juntament amb Alexei Kuznetsoff –amb qui es casaria un any després–, les contínues aparicions a la xarxa han vingut complementades amb actuacions per tot el món. A partir d’aquell 2007 naixia una estrella de Youtube, que té uns 350.000 subscriptors i més de 147 milions de visites, i que ocupa un lloc preferent per davant fins i tot de pianistes tan mediàtics com Lang Lang o Yuja Wang.

El seu debut al Palau era esperat i un públic diferent d’altres ocasions, amb una marcada proliferació del públic jove, es va sentir atret per aquesta figura que enlluerna per la seva tècnica. Lisitsa va presentar un programa eclèctic i ideat, però, sense una lògica constructiva evident. Va obrir el recital amb la seva particular versió de la Sonata Clar de Lluna de Beethoven, de la qual porta comptabilitzades més 20 milions de visites a Youtube. Refinada i màgica al primer moviment i desbocada en el “Presto” final, deixava de banda certs matisos de contrast entre melodia i acompanyament en pro de l’espectacularitat i una rapidesa enlluernadora. Un Beethoven que donava pas a la música de la suite Orfeo, una obra transcrita l’any 2000 pel pianista Paul Barnes sobre set fragments de l’òpera homònima de Philip Glass. El llenguatge minimalista de Glass, amb la repetició, amb aquell articulat que s’ha de realitzar amb precisió i control de sonoritat per fer sorgir amb tota l’exactitud l’essència del seu personal llenguatge, es van veure reflectides en la interpretació de Lisitsa. Sense arribar tota la màgia en el matís que dies enrere mostrava Víkingur Ólafsson en el seu monogràfic al Palau dedicat a Glass, Lisitsa deixava mostres de la precisió, de la tècnica d’articulat, d’un refinament per crear l’atmosfera inconfusible en una obra de tremenda exigència pianística.

Molt més discutible va ser el seu pas pels Quadres d’una exposició de Mussorgski. Un tempo ja elevadíssim des de l’inici i un nombre excessiu de notes equivocades motivades per una elecció de tempi atropellats –de manera exagerada als dos darrers quadres– van fer-nos reviure una versió molt desigual. Moments bellíssims com “El ball dels pollets” –amb una precisió absoluta en la claredat del so– o “El mercat de Llemotges” van marcar una versió dels Quadres de la qual esperàvem molt més. Per cloure el recital, una nova suite, concretament la del ballet El trencanous de Txaikovski, autor del qual Lisitsa va llançar discogràficament l’any passat un àlbum dedicat a la integral per a piano sol. Moments bellíssims i espectaculars, música que brollava amb naturalitat –això sí– i fidel a la seva predilecció pels tempi ràpids i fent del virtuosisme i del foc d’artifici interpretatiu una eina per captivar el públic. Els grans aplaudiments es van veure recompensats ja fora de programa amb la seva versió, ara sí extraordinària a tots els efectes, de la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt –obra de la qual Lisitsa té més de 40,5 milions de visualitzacions– i que juntament amb la Serenata de Schubert transcrita per Liszt van convertir-se en el més destacat d’un recital llarguíssim i exigent.

Imatge destacada: Valentina Lisitsa (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *