Subscriu-te

Èxit de Raquel Andueza amb ‘Yo soy la locura 2’

© Martí Artalejo
© Martí Artalejo

36è FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ. La Galania. Raquel Andueza, soprano. Obres de Henry le Bailly, Santiago de Murcia, Hidalgo i Álvaro Torrente. AUDITORI ESPAI TER. 9 D’AGOST DE 2016.

Per Lluís Trullén

Una personal recuperació de la música popular vocal del Barroc espanyol va centrar el treball de Raquel Andueza, que l’any passat va donar com a fruit el seu enregistrament Yo soy la locura 2. Aquest segon treball dedicat a la música de Santiago de Murcia, Juan Hidalgo o Gaspar Sanz va centrar bona part del concert que es va poder escoltar a l’Auditori Espai Ter de Torroella de Montgrí, en què la personal veu de Raquel Andueza va estar acompanyada pel conjunt La Galanía , fundat el 2010 per la mateixa cantant juntament amb el tiorbista Jesús Fernández Baena i integrat també per Pierre Pitzi (guitarra barroca), Manuel Valls (arpa de dos ordres), David Mayoral (percussió) i Alessandro Tampieri (violí).

Els textos de Quevedo, Calderón o Cervantes acompanyats d’altres d’anònims van tornar a viure en la veu d’una cantant que ja ha actuat a les ordres de directors de la categoria de Christie, Biondi, Dantone, Colin Davis o López Banzo i que juga admirablement amb la seva claredat en la dicció i amb la naturalitat del cant centrat en un bellíssim registre central de la seva tessitura.

La música segueix les pautes de la monodia acompanyada, tot supeditat a uns textos del Segle d’Or espanyol que parlen de l’amor, l’erotisme i la vida en general i que han estat trobats a diferents biblioteques europees. La reconstrucció de la música de la qual no s’havia conservat la partitura dels balls cantats espanyols, com la seguidilla, la jácara o la zarabanda han estat realitzades per Álvaro Torrente, actual professor de Ciències Musicals de la Complutense. El resultat és una música en què la paraula pren total protagonisme amb uns acompanyaments que van més enllà d’una reconstrucció d’un indubtable atractiu, en què el color ve donat per una refinada instrumentació amb el protagonisme de la tiorba, l’arpa de dos ordres i la guitarra barroca (el substitut natural de la viola de mà), i que ens permet gaudir del que podrien haver estat uns ritmes i melodies propis de l’època. Les estructures estròfiques del romancero nuevo, la influència italiana com la que apareix en la música del compositor Juan Hidalgo (1614-1685) sobre el text Crédito es de mi decoro, marquen unes obres que Raquel Andueza canta de manera personal, amb una declamació perfecta i amb un alt poder comunicatiu; cantant sempre de memòria, malgrat la complexitat dels llarguíssims textos, com la Jácara de la trena de Francisco de Quevedo o la Zarabanda del catálogo, la soprano nascuda a Pamplona va expressar tot el sentit d’uns versos de llenguatge complex però de contingut molt popular. Andueza va explicar totes les connotacions que tenia la zarabanda a l’època, amb uns textos de contingut eròtic que anaven acompanyats en aquell moment de gestos que havia de realitzar la cantant (i que naturalment Andueza va ometre), prohibits pels alts estaments, l’Església al capdavant. Així mateix, feia esment de les particularitats en la tasca de recuperació o nova creació de la música que integrava el concert o d’aspectes relacionats amb la música dels poemes, com ¿Quién menoscaba mis bienes? de Cervantes. Un concert particular, atractiu, basat en el seu treball Yo soy la locura 2 –que pren el títol del poema de Henry le Bailly–, amb què Andueza ha tingut la intel·ligència d’apropar-se a una música que havia quedat oblidada i trobant la fórmula per obrir les portes a un públic absolutament eclèctic. Ja fora de programa, Crédito es mi decoro i una deliciosa cançó espanyola de Lully pertanyent a la comèdia i ballet Le bourgeois gentilhomme van posar punt final a aquest viatge a la monodia acompanyada del Barroc espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *