Subscriu-te

Experiència trepidant

El compositor Hèctor Parra presenta la seva obra. © www.facebook.com/fundacio.tapies
El compositor Hèctor Parra presenta la seva obra. © www.facebook.com/fundacio.tapies

SAMPLER SÈRIES. Frec 3 d’Hèctor Parra. Agustí Fernández, piano. Núria Andorrà, percussió. Almudena González Vega, flauta. Míriam Fèlix, violoncel. Ferran Conangla, disseny de so. FUNDACIÓ TÀPIES. 22 DE FEBRER DE 2017.

Per Miquel Gené

És encoratjador i alhora emocionant constatar l’embranzida que està prenent la música contemporània o de nova creació –ni els mateixos nous creadors es posen d’acord amb la terminologia que cal utilitzar– a Barcelona. I amb això no celebro aquesta o aquella estètica en concret, sinó el fet que s’estigui programant, de manera regular i amb criteri, música experimental de tall acadèmic i voluntat artística (etiqueta més descriptiva i igualment plena de contradiccions) creada als nostres dies i que, per tant, respon a qüestions i inquietuds dels nostres dies, ja siguin aquestes musicals, conceptuals, filosòfiques o vitals.

L’interessant cicle Sampler Sèries programava el 22 de febrer l’estrena de l’obra Frec 3, signada per Hèctor Parra i creada entre ell i el conjunt de músics que el pianista Agustí Fernández, un dels grans de la improvisació lliure mundial, va seleccionar. Entre els cinc han creat, en diverses sessions de treball, una obra semiescrita i semiimprovisada en la qual la partitura marca una estructura temporal en què s’han d’esdevenir diferents moments instrumentals, texturals i dinàmics.

Frec 3 és la darrera peça d’una trilogia marcada per la relació entre música escrita i música improvisada. Una relació que està agafant consistència a Barcelona, amb un important nucli d’improvisadors i compositors que cada vegada se senten més atrets els uns pels altres, com és el cas de Parra i Fernández, a partir dels punts en comú que perceben en les seves maneres a priori oposades de concebre la música, i que els porten a tenir coses a dir-se i ensenyar-se. L’obra, com el mateix Parra explica, “emergeix” del treball entre compositor i intèrprets, una “simbiosi expressiva treta d’una escolta atenta”, i s’esdevé com a tal només en la seva interpretació, en la qual els músics posen la carn a l’esquelet de la partitura.

Els punts cardinals de Frec 3 són la idea de fregament, un dels gestos primordials que permet la generació del so, i el contrast dialèctic que s’estableix entre aquest i la seva absència. A nivell idiomàtic, Parra i els seus intèrprets exploren múltiples registres del so, dels més simples als més complexos, mitjançant multitud de recursos instrumentals que generen sons que potser mai abans no havíem pogut sentir. La combinació entre escriptura i improvisació, entre control i llibertat, aporta un punt més de tensió al treball i obliga compositor i intèrprets a pensar de maneres diferents de com estan habituats. Un molt bon punt de partida per arribar a idees noves i segurament sorprenents.

Tenint en compte tot aquest substrat, la recepció de Frec 3 no pot ser menys que multidimensional. En la dimensió conceptual, l’exploració de la idea de “frec” em deixa amb la sensació que la resposta no és cap, o que ho són totes, que ve a ser el mateix. L’oposició que planteja Parra, expressada a l’inici de manera clara i intencional –piano, percussió i violoncel (el frec) contra flauta (l’absència de frec)–, es va diluint i es desactiva conforme avança la peça. Perquè l’aire es materialitza com a frec en la flauta; els martells del piano a alta velocitat i els cops a les plaques del xilòfon esdevenen frec discretitzat; en aquest context els harmònics dels instruments es poden percebre com un tipus de frec no matèric, únicament sonor; i tot el conjunt de frecs, els que ho són i els que no volen ser-ho, superposats capa sobre capa, suavitzen la seva percepció i s’acaben integrant en un tot rugós i continu.

Estructuralment, l’obra es construeix a partir d’un esquema que direcciona les intensitats i regula les textures sobre un patró temporal definit estrictament. Això, com alguns comenten, permet donar continuïtat a les diferents parts i conduir de manera efectiva tant les transicions entre seccions com la dinàmica global. D’altra banda, requereix dels músics una comunicació d’idees permanent, que els obliga a generar certs moments a partir de la seva pròpia expressivitat. El resultat és una música amb una direccionalitat clara i ben construïda, formalment consistent, i alhora oberta a la reacció en temps real dels intèrprets, l’interplay propi del jazz, el qual genera una intensitat única i irrepetible.

Agustí Fernández (foto d’arxiu)
Agustí Fernández (foto d’arxiu)

A nivell interpretatiu, Fernández pren la direcció del conjunt des del piano. Sempre és difícil saber si els músics estan fent allò que han de fer, ens manquen referències, però l’energia i l’interès no decauen en els més de cinquanta minuts de música, i això vol dir alguna cosa (i bona). Aconsegueixen també la multiplicitat de timbres que demanava Parra, mitjançant l’exploració sonora dels seus instruments amb múltiples recursos poc convencionals, encara que cada vegada menys. I la paleta textural és àmplia i està ben modelada, no només per les diferents veus en acció i les maneres com es relacionen, sinó també pel propi timbre, el qual possibilita o inhabilita uns ambients sonors determinats: dels més rugosos i esquinçats als més harmònics i reverberants.

Frec 3 representa una experiència trepidant: cinquanta minuts d’intercanvi entre músics i auditori, amb el compositor com a mitjancer i patidor de cos present, entorn de l’exploració de dimensions sonores diverses i sovint extremes. I també suposa un esglaó més en l’expansió de l’espai i l’interès pels sons que pensen i generen les actuals generacions de músics amb els qui tenim la sort de poder conviure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *