Subscriu-te

Explosió d’alegria i color

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

COPPÉLIA de Léo Delibes. Ballet Nacional Sodre (Uruguai), dirigit per Julio Bocca. Coreografia: Enrique Martínez. Adaptació musical: John Arthur Lanchery. Direcció de la reposició: Dalal Achcar. Escenografia i vestuari: José Varona. Direcció musical: Martín García. Repartiment: María Riccetto (Swanilda), Gustavo Carvalho (Franz), Daniel Galagarra (Dr. Coppélius), Sofía Sajac (mare), Alejandro González (burgmestre), Jorge Ferreira (capellà), Fàtima Quaglia (Coppélia), Nicolassa Manzo i Ciro Tamayo (solistes masurca) i Vanessa Fleita (solista csárdás). LICEU. 16 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Clàudia Brufau

Només trepitjar l’escenari, María Ricetto i Gustavo Carvalho, els dos ballarins principals, van encendre l’espurna còmica de Coppélia. L’argument del ballet gira al voltant d’una picabaralla entre Franz i Swanilda, una parella jove. Ell està obsessionat amb una noia –que en realitat és un autòmat– que llegeix al balcó de la casa de Dr. Coppélius, un vell solitari i extravagant.

És evident que el ballet escau per aquestes dates, a més de comptar amb una de les millors partitures per a ballet del segle XIX: la música acolorida, còmica i poètica de Léo Delibes, que dirigí magistralment el mestre Martín García, el director musical del Ballet Nacional Sodre, de l’Uruguai. El pas de la BNS per Barcelona tenia doble interès perquè la companyia debutava al Liceu i, a més, dirigida per Julio Bocca, l’exballarí argentí que ha fet renéixer la formació uruguaiana.

Coppélia, ballet estrenat el 1870 a París i coreografiat per Arthur-Saint León, és sens dubte un dels més divertits del repertori clàssic i alhora una raresa, perquè tot i que és l’últim ballet romàntic, no ens transporta a un món màgic, ni tampoc té un final tràgic. Aquesta obra requereix, tant virtuosisme tècnic en les variacions com una gran claredat en la pantomima. El BNS va presentar la versió coreografiada per Enrique Martínez el 1968, molt dinàmica i rica en detalls, en la qual l’acció, ambientada en un poblet remot de Polònia, avança amb fluïdesa.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

María Riccetto va interpretar una Swanilda tan enginyosa com gelosa i va brodar l’exasperació i les ocurrències del personatge mitjançant la música de Delibes. La ballarina principal resident del BNS és de les intèrprets amb més experiència de la companyia; de fet, aquesta uruguaiana ha estat solista a l’American Ballet Theatre, on ja havia tingut l’ocasió de treballar amb Bocca. Menuda, però amb línies llargues, Riccetto, que va brillar en la variació del primer acte, té una elegància natural per als adagios i els seus moviments de braços són especialment delicats. Riccetto va brodar la seva Swanilda al segon acte, quan irromp amb les seves amigues –divertidíssimes– a casa del Dr. Coppélius. Quan aquest arriba, totes aconsegueixen marxar, excepte Swanilda, que es fa passar per Coppélia mentre el Dr. Coppélius, guiat per un llibre polsegós, creu que està donant vida a la nina, tot traspassant-li la vida de Franz, que jau embriagat. Aquest acte va ser una perfecta demostració de sincronia entre els ballarins i el director musical.

Bravura i musicalitat en estat pur. Carvalho, ballarí brasiler joveníssim, va enamorar el públic amb la ingenuïtat i la simpatia del seu Franz. De complexió més aviat forta, aquest ballarí té un ballon natural (efecte de flotar en el salt) i ataca els moviments amb rapidesa i claredat. Franz desplega tot el seu encant a la festa del primer acte, en la qual la picabaralla amb Swanilda avança in crescendo entre csárdás (dansa hongaresa) i masurques (dansa polonesa). Com en altres ballets romàntics, el primer acte bombardeja l’espectador amb balls folklòrics, que en aquesta versió d’Enrique Martínez esclaten com a jocs artificials. La gran virtut d’aquesta coreografia és com combina el moviment del cos de ball amb el dels solistes, els amics i amigues de la parella principal, tot fluctuant entre l’alegria i la tendresa que marca la partitura. Emmirallant l’obra d’enginyeria coreogràfica del primer acte, el tercer segella el ballet amb tots els ballarins damunt l’escenari, i el final és una explosió d’alegria incommensurable ordida amb elegància.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *