Subscriu-te

Fantasies de Txaikovski

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Les Musiciens du Louvre. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Dir.: Marc Minkowski. El trencanous de Piotr I. Txaikovski (versió simfònica). PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

No pot no sorprendre, a priori, que un director d’orquestra com Marc Minkowski –reconegut per les seves vivaces versions de composicions barroques i clàssiques, interpretades segons criteris historicistes i amb instruments d’època, al capdavant de Les Musiciens du Louvre, conjunt fundat per ell fa diverses dècades– s’hagi interessat per l’obra de Piotr Ílitx Txaikovski. Un compositor amb una gran intuïció per a la creació de melodies i hàbil orquestrador, però així mateix considerat per molts melòmans com excessivament edulcorat i ancorat en pautes compositives pretèrites, en contrast amb alguns dels creadors obertament postromàntics (per exemple Richard Strauss o Gustav Mahler); un compositor, el rus, mirat amb recel també per raons extramusicals que potser no vénen al cas, com la seva fragilitat anímica i, en definitiva –d’acord amb alguns autors–, una biografia fosca, que compta amb episodis sospitosos. Òbviament no és aquest el lloc per glossar especulacions ni emetre judicis de valor; de manera que, si ens quedem amb el millor de l’implicat –allò estrictament musical, prescindint en la mesura possible d’etiquetes i gustos epocals–, no hauria de costar tant d’entendre l’elecció de Minkowski.

La música que Txaikovski compongué per al ballet El trencanous entre els anys 1891 i 1892 és una de les millors mostres de la seva creativitat musical. La fantasia, d’aires nadalencs, compta amb una sèrie de personatges més o menys entranyables que s’interrelacionen prenent com a base la narració d’Alexandre Dumas, al seu torn inspirada en el relat original d’Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. No es va programar cap tipus d’acció escènica al concert del Palau, però la partitura (interpretada gairebé íntegrament, amb alguna variació d’ordre, explicà el director en la seva al·locució) va demostrar ser prou atractiva com perquè es trobessin a faltar altres formes de representació. Ni tan sols el fet que no hi hagués pausa en el curs de les diverses escenes o quadres va impedir el gaudi d’aquesta peça, coneguda sobretot per passatges com el “Vals de les flors”, o aquelles altres melodies associades al personatge central, un carilló suggestiu que evoca la màgia del món infantil: cobren vida les joguines, en una fantasia que sembla anticipar la meravellosa saga cinematogràfica Toy Story; obrint la porta, per tant, a una sèrie d’experiències no merament sonores. La imaginació infantil, amb la seva proliferació d’impensables possibilitats, es vehicula a través de la composició de Txaikovski, el major mèrit de la qual potser radica en el fet d’haver trobat temes i ritmes afins a una tan rica cosmovisió.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Marc Minkowski va signar-ne una versió sòlida i animosa, cohesionada progressivament en el decurs de les escenes. Si bé cal assenyalar-hi el predomini de la corda, que va seguir d’inici les indicacions que amb fervor venien des del pòdium, el colorit orquestral es va anar imposant –fustes, arpa, percussió– fins a arribar a exposar el fris d’una partitura copiosa en detalls, amb la presència de ritmes i melodies populars. Hem de destacar així mateix la intervenció angelical del Cor de Noies de l’Orfeó Català al “Vals dels flocs de neu” que inevitablement –nou excurs cinematogràfic– sembla anticipar la màgia hivernal d’una coneguda fantasia de Tim Burton, per a la qual Danny Elfman compongué una melodia senzilla i punyent. La recreació de Txaikovski pot no ser original o trencadora, però ha transcendit, en la mesura que aconsegueix il·lustrar de manera convincent la gamma de sentiments associats a aquell món de màgia habitualment impermeable a la mentalitat adulta. Són diversos els episodis musicals d’El trencanous que ja pertanyen al patrimoni cultural, a una mena d’inconscient col·lectiu. Però més enllà de les danses i els valsos, potser l’episodi més impressionant –per l’escriptura orquestral i la forma com va ser executat en aquesta ocasió– correspon al tema que inicia el segon quadre, “Un bosc d’avets”, on la natura nòrdica és invocada amb grandiloqüència. Els bisos, dos coneguts fragments de L’Arlésienne de Georges Bizet, van reincidir en l’agitació amable i estetitzant que sembla característica del rus, si bé des d’un context vital i cultural ben diferent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *