Subscriu-te

Fantasmes campant al bosc de la infància

GREC FESTIVAL DE BARCELONA. KIND. Concepte i direcció: Gabriela Carrizo i Franck Chartier. Creació i interpretació: Eurudike De Beul, Maria Carolina Vieira, Marie Gyselbrecht, Brandon Lagaert, Hun-Mok Jung, Yi-Chun Liu. Assistència artística: Lulu Tikovsky. Composició i arranjaments sonors: Raphaëlle Latini, Hjorvar Rognvaldsson, Renaud Crols, Annalena Frölich, Fhun Gao, Peeping Tom. Mescla de so: Yannick Willockx, Peeping Tom. Disseny de llums: Amber Vandenhoeck, Sinan Poffyn (intern), Peeping Tom. Vestuari: Lulu Tikovsky, Yi-chun Liu, Nina Lopez Le Galliard (intern), Peeping Tom. Escenografia: Justine Bougerol, Peeping Tom. Construcció de l’escenografia: KVS-atelier, Flora Facto, Peeping Tom. Direcció tècnica: Filip Timmerman. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 11 DE JULIOL DE 2019.

“I’m Eurudike De Beul”, brama la mezzosoprano al final de Kind, com si fos part de la lletra del “Liebestod” de Tristany i Isolda de Wagner, el tema que acompanya el personatge durant la funció. Enfundada en un vestit curt i pedalejant una bicicleta que li va petita, Eurudike De Beul és la nena que protagonitza Kind, l’últim espectacle de la trilogia que pren com a tema el nucli de la família de la companyia de teatre dansa Peeping Tom. Amb seu a Brussel·les, Gabriel Carrizo i Frank Chartier han desenvolupat un llenguatge singular i profund amb la col·laboració d’un elenc d’intèrprets excepcionals, com són Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Brandon Lagaert o la mateixa Eurudike De Beul; actors, contorsionistes, ballarins o cantants que encarnen personatges excèntrics per traslladar-nos a indrets recòndits de l’inconscient. A cavall de l’imaginari escènic i cinematogràfic, per a Peeping Tom les escenografies són un element essencial per crear els seus espectacles d’imatges exuberants i pertorbadores; la primera entrega de la trilogia, Vader (2014) transcorria en un geriàtric, mentre que Moeder (2016) tenia lloc en un museu, i ara, una clariana d’un bosc, emmarcada per un penya-segat i arbres esdevé el centre de l’acció a Kind.

© Oleg Degtiarov

Lluny de la idea de la infància com a locus amoenus, Carrizo i Chartier ens endinsen en un bosc ombrívol que ens recorda els episodis més foscos dels contes de fades. Un espai que simbolitza segons Bruno Bettelheim a Psiconàlisi dels contes de fades el món fosc, amagat i gairebé impenetrable de l’inconscient. La nena, Eurudike De Beul, passeja feliçment en aquest bosc on el seu pare –Brandon Lagaert–, armat amb una escopeta, amenaça i humilia tot aquell que s’encreui al seu camí, com la família de campistes –Hun-Mok Jung i Yi-Chun Liu. Si bé Brandon Lagaert encarna l’hostilitat, la protecció irracional del territori i la por a l’altre; Maria Carolina Viera dona vida a una dona cruel –la mare de la nena– que s’excita amb la violència, tota una autèntica amant del rifle. La majoria de personatges de Kind, malgrat campar pel bosc, són força ordinaris, menys alguns éssers i la dona-pedra que alleta el seu fillet-arbre.

© Oleg Degtiarov

En una escena molt similar a la de Moeder en què s’esmuny dins d’una cafetera, Marie Gyselbrecht surt d’una roca per donar vida a un ésser que de tant viure dins de les roques s’ha convertit en una dona feta de pedra. Malgrat el seu aspecte, té un cor ben càlid que es desviu per alletar el seu fill que creix en un arbre i que, com ella, ha adoptat la forma del lloc on habita. La nena que la veu alletar el seu fillet, li arrabassa la criatura per donar-li el pit ella mateixa, per tot just després tallar-lo amb la destral. I així, en diverses ocasions, la nena, sense qüestionar-se res, esdevé un mirall de la violència que exerceixen els seus pares. Tot i així, mentre els adults estan encallats en una espiral d’obsessions concretes, la nena –molt més flexible– imita i adopta les actituds que veu en els altres i, sense més volta de full, torna de nou als seus jocs.

Una atmosfera densa i una dramatúrgia farcida de simbolismes embolcallen un espectacle en el qual els límits misteriosos del cos perden protagonisme. En efecte, un dels segells de la companyia són les coreografies teixides de contorsions, o la manipulació d’objectes, és a dir, moviment que contagia amb força les imatges i els continguts que es projecten. A Kind hi ha algunes pinzellades de moviment, de rutines i recursos que els espectadors que hem vist altres espectacles de la companyia reconeixem, però sense oferir-nos cap gir o descobrir-nos un límit desconegut. Sigui intencionada o no, aquesta manca de recerca de moviment lleva tensió a l’acció i, de retruc, al suspens al qual ens té acostumats Peeping Tom.

© Oleg Degtiarov

Una expedició de figures amb granotes blanques com si inspeccionessin l’escenari d’un crim o evacuessin una zona radioactiva apareixen a l’inici, durant i cap al final de Kind. Qui són i què hi fan? Aquest petit exèrcit silenciós contrasta amb els personatges perduts enmig del bosc o les criatures estranyes –amb un aspecte entre recent nascuts i vells– que apareixen cap al final. ¿Es tracta de científics que analitzen la ment de la nena? ¿Com s’ha construït la seva identitat? ¿Els impulsos més foscos els ha après dels seus pares o ja els portava al seu ADN? Malgrat no ser dels espectacles més impressionants de la companyia, Carrizo i Chartier aconsegueixen de nou sacsejar-te amb un bon reguitzell de fantasmes de la infància i amb aquestes i moltes més preguntes.

Imatge destacada: © Oleg Degtiarov

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *