Subscriu-te

Crítica

Feliç festa inaugural del Festival de Peralada

© Shooting-Miquel González
© Shooting-Miquel González

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Concert inaugural. Piotr Beczala, tenor. Erika Grimaldi, soprano. Orquestra de Cadaqués. Dir: Marc Piollet. CASTELL DE PERALADA. 11 DE JULIOL DE 2014.

Per Jaume Comellas

El protagonisme de dos cantants de notables qualitats servint un programa líric de gran lluïment, clos amb les propines de ni més ni menys que el “Libiamo…” de La Traviata i el vals ensucrat de l’opereta de Franz Lehár La vídua alegre, per força havien de comportar un autèntica festa; un esdeveniment ideal com a inici d’una gran festa que és, per definició i per antonomàsia un festival, oimés d’estiu, oimés amb una clara vocació justament per la lírica. Tot quedava intel·ligentment assegurat i tot va produir-se de la manera desitjable, sense marge per a la sorpresa.

Piotr Beczala forma part de la nova generació de tenors estrella; posseeix prou atributs per a aquest reconeixement: una veu de tenor líric bella, encara que amb un bri d’opacitat, una gran elegància en el fraseig i un exquisit bon gust. El que no posseeix és una veu gran, capaç per cantar-ho tot, i menys, creiem, el repertori pesant. El programa, molt fet a mida, li va permetre lluir-se en l’inicial “Tombe deglli’avi miei”de Lucia di Lammermoor i, especialment, en l’aplec dedicat a La Bohème que comprenia la cobejada i bellíssima “Che gelida manina”, ultra els duos “Non sono in vena” i especialment l’extraordinari “O soave fanciulla” que van cloure la primera part. La festa va continuar en una segona en què tot va continuar sobre rodes –“L’amour! L’amour Ah! léve-toi soleil” de Roméo et Juliette–, i acabant amb el duo “Je t’implore en vain” de Faust. Pel camí, l’extraordinària ària de Werther “Pourquoi me réveiller”, que tanmateix no va ser el millor moment del concert.

© Shooting-Miquel González
© Shooting-Miquel González

Erika Grimaldi és una soprano encara en procés que va exhibir dosis de bon gust, especialment en uns pianos, gairebé pianníssims, i per això amb el risc de caure en la pèrdua de tensió dramàtica. Tampoc no és una veu gran i també aquí el bon gust domina sobre el nervi i la força; i aquestes facultats, naturalment li esqueien molt bé en el repertori en què, especialment, va ser una Mimì delicada i viscuda, i va servir esplèndidament Rossini en “S’allontanio alfin, selva opaca” del seu Guglielmo Tell, en un conjunt estimable.

A la fi va ser un recital que, al caire de les facultats dels intèrprets, van excel·lir més aviat els valors introspectius que no pas els expansius, que no hi va haver lloc per a la concessió i per a la cridòria més o menys legal i sovint present en manifestacions d’aquest tipus. Una cosa més a agrair a aquest concert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *