Subscriu-te

Crítica

Feliços 25 + 25!

El trombonista Christian Lindberg. © Antoni Bofill

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Christian Lindberg, trombó. Dir.: Rubén Gimeno. Vives, Lindberg, L. Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE MAIG DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

L’enhorabona més sincera a l’Orquestra Simfònica del Vallès i a l’emissora de ràdio Catalunya Música pels seus respectius vint-i-cinc anys d’entusiasme i d’una tasca encomiable i molt ben feta a favor de la música clàssica i catalana. L’enhorabona també per haver tingut l’encertada idea de celebrar conjuntament aquestes felices noces d’argent, tot demostrant que de la suma d’esforços –i especialment ara que som en temps de posar-ho de debò en pràctica– és d’on surten els millors resultats.

El president de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Jordi Cos, i el coordinador de Catalunya Música, Àlex Robles Fitó, van fer un repàs dels fets més destacats d’aquests vint-i-cinc anys de trajectòria. I Joan Vives, el locutor de Catalunya Música i divulgador musical, va fer de mestre de cerimònies en una festa àgil, alegre, plena d’il·lusió i amb un bon i variat programa musical, fet no menys important.

La primera part del concert va ser un reflex fidel del que avui fa especial i exemplar la Simfònica del Vallès. Després de recordar la famosa sintonia de Catalunya Música –l’autor de la qual és Joan Vives; el compositor, no pas el locutor…–, l’artista resident d’aquesta temporada, el polifacètic compositor, trombonista i director Christian Lindberg va interpretar com a solista el seu Concert per a trombó “Mandrake in the Corner”. Una obra àgil, de melodia fàcil de recordar, que combina moments lírics, exigència virtuosística i ritmes sincopats propers al jazz.

Vicent Pérez i Esteban rep el diploma de guanyador del concurs de fanfares per ‘Tres cavallers de la terra blanca’. © Antoni Bofill

Abans del descans tingué lloc la interpretació de les tres obres finalistes del Concurs Internacional de Composició de l’Orquestra Simfònica del Vallès, enguany dedicat a les fanfares. Prop de 60 fanfares, obra de compositors d’arreu del món, han desbordat les previsions de convocatòria d’aquesta primera edició del concurs. Tot un èxit que va permetre que les tres obres finalistes tinguessin molts elements de qualitat. Call to adventure d’Aaron Kenny va ser, potser, la fanfara més acadèmica i, segurament per això, menys brillant. Commemoració de Javier Martínez Campos va resultar una obra molt imaginativa i molt festiva, però el triomf va ser per a Tres cavallers de la terra blanca de Vicent Pérez i Esteban, una fanfara molt emotiva, que quadra a la perfecció amb el títol i en la qual l’autor va saber graduar amb molta cura, fent servir de forma imaginativa la instrumentació del conjunt de vent i percussió, l’exposició dels temes fins a arribar al clímax de tensió i brillantor final.

A la segona part, i amb un ambient més formal, Christian Lindberg s’enfrontà al compromès Concert per a trombó i orquestra de Leopold Mozart, una obra imaginativa amb fortes exigències en floritures que Lindberg superà amb èxit, i que acontentà un públic que cada vegada més demostra estar més obert als canvis i a les novetats artístiques que proposa l’Orquestra. Per acabar la vetllada, l’OSV va interpretar la Simfonia núm. 7 en La major de Ludwig van Beethoven i aquí la tasca de Rubén Gimeno es posà absolutament de manifest. De relació afortunada i productiva es pot qualificar la que existeix entre el titular i la seva orquestra. La feina no és fàcil i molt menys en aquests moments en què les limitacions econòmiques constrenyen més fort els més vulnerables, però l’OSV esdevé cada dia més forta i ho demostra tant en les seves iniciatives corporatives com en el seu nivell musical. I molt de mèrit en aquesta transformació el té el nou equip que envolta la Simfònica, que té com a cap visible, en l’àmbit musical, Rubén Gimeno. Les versions musicals de l’Orquestra Simfònica del Vallès potser no són les més polides, però del que no es pot dubtar és del seu entusiasme, que, creguin-me, és tant o més important que la perfecció musical.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *