Subscriu-te

Crítica

‘Femenina’ i el quintet d’Anna Luna fan seva la vila de Gràcia

Eladio Reinón Quartet. © L'Hora del Jazz
Eladio Reinón Quartet. © L’Hora del Jazz

Per Albert Suñé

La vint-i-unena edició del festival L’Hora del Jazz-Memorial Tete Montoliu –que a part dels concerts a l’aire lliure a Barcelona, també n’ofereix dos a Vilafranca del Penedès i a diversos clubs de les dues poblacions– continua fidel a l’esperit que l’infantà: la creació. Per tant, tots els combos que han pujat a l’escenari a ple aire o sota cobert han deixat anar les seves darreres i diverses composicions. Ha estat el cas de tres grups que es van instal·lar a la barcelonina plaça de la Vila de Gràcia: el quintet d’Anna Luna i els quartets d’Eladio Reinón i Cesc Miralta.

La vocalista de Terrassa presentà el seu disc Femenina. Es tracta de posar lletres a temes que van des del “Blue in Green” de Miles Davis al “Black Narcisus” de Joe Henderson, passant pel “Luiza” de Jobim. I ho fa bàsicament en castellà però també en portuguès. D’aquesta manera s’endinsa en les problemàtiques –i les fa seves amb total convicció– d’una mare, una maltractada, una prostituta, una mestressa de casa…

Anna Luna posseeix una molt bona veu, neta i ben timbrada, que sap modular perfectament segons la intensitat del tema interpretat. Domina l’escenari amb autoritat i se sap posar el públic a la butxaca. Va rebre el suport d’un dels millors saxos tenors que hi ha a casa nostra, Víctor de Diego, poderós però a la vegada líric, i d’un trio –Jaume Vilaseca, piano; Curro Gálvez, contrabaix, i Roberto Faenzi, bateria– compacte, sense fissures, en què sobresortí la frescor d’un Vilaseca realment entonat.

Eladio Reinón i la seva gent –Jaume Llombart, guitarra; Mario Rossy, contrabaix, i Jordi Rossy, bateria– presentaren el seu darrer disc: Trencadís. Es tracta de cinc peces originals que s’acosten al flamenc i als ritmes llatins, juntament amb la revisió de quatre estàndards. Un molt bo “Salt peanuts” de Gillespie inicià aquesta sessió de paleta expositiva realment variada servida per un saxo tenor de pedra picada, ja que palesà sempre un fraseig modèlic, fluid i curull d’idees. Al seu costat, tres músics en vena, que s’acoblaren d’allò més amb el líder i que, al seu torn, estigueren perfectes en els solos respectius. O sigui, fou una actuació de poderosos contrastos, però que no va ser gens trencadissa malgrat el tema que dóna nom al CD.

Els dos darrers temes també els interpretà el trompeta Fèlix Rossy, fill del bateria. És un músic de disset anys que palesà un so vellutat i una desimboltura que fan esperar que d’aquí a poc temps li creixin les ales i voli a pleret per un escalafó més alt.

Per la seva banda, el quartet del saxo tenor i soprano Cesc Miralta presentà un treball anomenat Gaudí, formes invisibles, dedicat a diferents obres de l’arquitecte: la Sagrada Família, el Palau Güell, la Casa Batlló i la Casa Vicens, entre altres.

Miralta és un molt bon músic, de fraseig precís i insinuant. Però la seva proposta, que se suposa que pretenia oferir un ventall de possibilitats d’acord amb les diverses edificacions, s’encarcarà d’allò més en dedicar-se només a l’esperit més que no pas a la pedra i a les formes. D’aquesta manera, el molt bon lirisme del quartet es diluí en repeticions esquemàtiques i harmòniques que arribaren a avorrir. Perquè gairebé tots els temes sonaren igual, amb la qual cosa es demostrà una conceptualitat no gaire treballada. Al costat de Miralta, estigueren prou entonats Txema Riera, piano; Paco Weht, contrabaix, i Ramon Prats, bateria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *