EL PRIMER PALAU, CONCERT DE CLOENDA. Quartet Gerhard. Obres d’Arriaga i Ravel. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE NOVEMBRE DE 2013.
Per Xavier Chavarria
En un escenari tan incòmode i complex com l’actual, és altament estimulant i esperançador veure la bona feina que fan els músics de les generacions més joves, capaços de superar tota mena de crisis amb esforç, treball, tenacitat i il·lusió; i si a més hi ha talent, volem creure que tenen el futur professional garantit, encara que sigui lluny de casa.
Aquest joves creuen fermament en la cultura, en l’art i en la música, i hi dediquen tots els esforços –i la vida sencera– amb una generositat i un convenciment encomiables: i aquesta passió s’encomana a tots els que els veiem i en gaudim. I el mínim que podem fer és posar-los les condicions més òptimes possibles, donar-los plataformes i oportunitats, difondre la seva feina i ser equànimes i rigorosos en valorar-la: és a dir, estar a l’altura de tot el que ells fan. I això és el que fa, des de fa tretze anys, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana amb l’inestimable patrocini de l’empresa Mitsubishi Electric, amb el cicle de concerts El Primer Palau i els sucosos premis que se’n deriven, no només per la quantia econòmica, sinó també per les actuacions de relleu que comporta. Certament, el nivell va variant any rere any, i l’edició d’enguany no ha estat de les millors; però també és cert que el nivell és cada cop més alt, i la brillant carrera que han anat desenvolupant la majoria dels guardonats durant aquesta dècada llarga dóna prestigi al concurs i confirma l’encert dels veredictes i la validesa d’aquesta fórmula. N’és un bon exemple el Quartet Gerhard, guanyador de l’edició passada i que va actuar en el concert de cloenda de l’edició d’enguany: la seva progressió és admirable i tenen per davant un ampli marge de creixement; però caldria avaluar en profunditat fins a quin punt guanyar El Primer Palau ha impulsat la seva trajectòria o l’ha canviada substancialment, i esvair la sensació de donar premis a qui no ho necessita gens. Perquè aquest hauria de ser un dels objectius primordials d’un concurs com aquest.
En aquest concert de cloenda hi va haver l’acte de lliurament de premis de l’edició d’enguany: la violinista Sara Cubarsi s’ha endut el primer premi i també el premi que atorga Catalunya Música i que consisteix en la promoció internacional del músic a través del concurs New Talent de la Unió Europea de Radiodifusió; Òscar Alabau ha rebut el segon premi; el Quintet DaCap i el percussionista Roberto Maqueda han tingut dos accèssits, i el guitarrista Samuel Diz s’ha endut el Premi de la Crítica. Un acte concís i auster amb la presència de tots els guardonats, presentat pel periodista Xavier Bosch, amb breus i encertats parlaments d’organitzadors i patrocinadors, i que es va cloure amb l’esperada actuació del Quartet Gerhard.
Lluís Castán, Judit Bardolet, Miquel Jordà i Jesús Miralles integren aquest quartet de corda creat l’any 2010 que ha crescut sota l’auspici del Quartet Casals i que ja s’ha convertit en un fenomen: la progressió en aquests tres anys ha estat meteòrica, amb guardons i reconeixements arreu i més d’un centenar d’actuacions. Consola constatar que continuen tocant de peus a terra i que l’esclat de fama i contractes no ha aturat el creixement ni la consistència del conjunt, que encara està en construcció. Ans al contrari, després d’haver-ne vist quatre concerts en poc més de dos anys, aquest cronista dóna fe de l’evident procés de consolidació del grup: han millorat l’equilibri i l’homogeneïtat tímbrica, l’ensamblatge sonor és més sòlid, i les lectures són més madures. Això es va fer especialment evident en el Quartet en Fa de Maurice Ravel que van tocar a la segona part, una obra que tenen en repertori des dels inicis i que ha experimentat aquest creixement en molts aspectes (aquest ha estat el tercer cop que els l’hem sentit): encara hi ha certa precipitació en alguns passatges (com en assez vif del segon moviment) però la creixent musculatura tècnica els evita derrapatges; el moviment lent, delicadíssim i ple de paranys, va ser resolt amb molta solvència, tot dosificant-ne magníficament les tensions i amb uns pianíssims subtils i ben equilibrats; i la maduresa els convida a certes llicències rítmiques (massa elasticitat en la melodia de l’“Allegro” inicial, que demana més austeritat i contenció; o un ternari alla breve gens habitual) que donen segell a la seva interpretació sense trair l’esperit de l’obra. Però per sobre de tot, van sonar com un sol instrument, compacte, ben treballat i amb bon criteri musical. En definitiva, un Ravel de gran categoria, d’altura professional, i que va deixar en evidència la versió del Quartet núm. 1 en Re Major de Juan Crisóstomo de Arriaga amb què van obrir la seva actuació. Aquí s’hi van detectar alguns punts febles que encara cal resoldre o que estan en procés: petites esllavissades d’afinació (violí primer i violoncel al primer moviment), alguna línia melòdica tova i poc clara, i poca cohesió entre les línies. La lectura va ser correcta però no òptima: feia la sensació d’obra en construcció. En execucions com aquesta és on es constata el camí que els queda per recórrer. Apreciacions fetes, òbviament, filant prim i amb l’absoluta convicció de la capacitat d’aquest jove quartet per corregir-ho i continuar creixent, perquè el talent, el bon gust musical i el treball hi són sobradament. Però cal no abaixar la guàrdia.
