Subscriu-te

Festa de la Música Coral. Tradició i modernitat, localisme i vocació internacional

LA CASA DELS CANTS. FESTA DE LA MÚSICA CORAL. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau. Cor Voxalba. Cor Bruckner Barcelona. Obres de diversos autors, estrenes dels compositors premiats al Concurs de Composició de l’Orfeó Català i als Premis Catalunya de la FCEC. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE FEBRER DE 2020.

A l’últim número de l’edició escrita d’aquesta Revista, començava un article sobre la Festa de la Música Coral amb un paràgraf en què parlava de com el Modernisme cristal·litza en ceràmica i vitrall una fórmula fruit d’un moment irrepetible però que, per la seva mateixa ambició, es manté viva avui com a raó de ser de cada instant que la fa possible: un lligam bidireccional entre música i arquitectura en una harmonia, mai més ben dit, que fa de la unió entre buit i matèria, entre so i silenci, un gresol atemporal i dinàmic, alhora antic i modern, ancestral i eternament generador.

Aquest diumenge passat, mentre escoltava Albert Torrens presentant-ne l’edició d’enguany, repassava amb els ulls les formes sinuoses de la sala amb aquell perdre’s de qui s’endinsa en el rostre d’una persona que estimes: com més la coneixes, més coses noves et diu. Amb la mirada perduda, recordava les paraules amb les quals jo havia obert l’article i pensava com n’eren de pretensioses, i quina poca justícia feien al Palau.

Potser, al capdavall, aquesta generació de sentit és precisament això, una cosa que s’ha de percebre més que no pas parlar-ne. En tot cas, la percepció era diàfana. Era com si els més de noranta anys de hiat fossin una anècdota intranscendent; una vegada més (des que el Palau recuperà la Festa el 2016 amb caràcter biennal), el món coral es reunia a la Casa dels Cants, casa seva, per celebrar aquesta dèria que ens fa perdre tantes hores i esforços però que ens fa tan feliços, que ens fa aprendre i que crea uns lligams entre les persones difícilment intel·ligibles des de fora.

A més, anàvem a descobrir-hi música nova. Entre les files de butaques, compositors vius del nostre temps esperaven veure ressonar les seves obres per primera vegada al costat de repertori consagrat. Un cop més, el Palau com a unió de persones, però també de tradició i modernitat, de localisme i vocació internacional. En aquest sentit, potser el món actual, endurit i eixorc per les dureses de l’anterior segle, ha perdut la ingenuïtat naïf del concurs primigeni (amb unes formes tant d’aquella belle époque i empeltades dels Jocs Florals que el van inspirar), però l’entusiasme que s’endevinava entre públic i cantaires confirmava que la Festa de la Música Coral continua sent, adaptada als nous horitzons, una festa.

Cor Infantil de l’Orfeó Català. © Eva Guillamet

Obrí el concert el Cor Infantil de l’Orfeó Català. Fou un encert donar a la formació l’oportunitat de bregar amb aquesta responsabilitat. Veient la trajectòria recent, podem afirmar que ja és una realitat el fet que els infants i joves de la casa són més que els cors que veiem només per Sant Esteve; són una peça clau de l’engranatge de promoció dels cors, i experiències com aquesta són un estímul molt important per a la seva formació i continuïtat.

El cor dirigit per Glòria Coma i Pedrals complí amb escreix. En les dues peces de Narcisa Freixas (un altre encert, reivindicar el patrimoni musical de compositores històriques) sobresortí l’elegància de les melodies a l’uníson, d’aquella malenconia de sonoritats tan inequívocament catalanes i que ens remetia a l’època del Palau. El Cor Infantil brillà sobradament en la resolució de frases, especialment perilloses, i només se li podria criticar certs portamenti que, si bé donen molta personalitat a les seves interpretacions de repertori modern, aquí quedaven un pèl fora d’estil (la unió entre tradició i modernitat no és això).

Posteriorment la formació oferí tres peces d’Albert Guinovart, que permeteren al cor lluir-se gràcies al mestratge i experiència del compositor en la conducció de veus per crear extensos motius melòdics d’un gran atractiu i, a la vegada, amabilitat. La senzillesa efectiva (que no vol dir efectista) dels passatges més dolços s’alternava amb textures més oníriques que ens feien pensar en l’imaginari circense i, evidentment, en un context de música cinematogràfica. Com també és habitual en Guinovart, la part de piano (un precís Paul Perera) era més que un mer acompanyament i presentava elements propis d’un autor que pensa la música des d’aquest instrument, que és el seu.

El Cor Infantil culminà la seva participació amb la primera estrena de la tarda, Contracop de Jordi Font Casa, menció extraordinària del III Concurs Internacional de Composició Coral de l’Orfeó Català. Es tracta d’una obra amb el cor dividit en dues seccions i que incorpora un trio de violí, viola i violoncel. No podem sinó felicitar el Cor Infantil per la interpretació excel·lent (de memòria) d’una peça magnètica però complexa, plena de cèl·lules rítmiques, percussió corporal i melodies plenes de cromatismes que s’alternaven amb segments parlats que beuen clarament del món del rap. Fou la primera peça del programa amb un llenguatge menys convencional i, sens dubte, una oportunitat de creixement per al cor.

Cor de Cambra del Palau. © Eva Guillamet

Posteriorment fou el torn del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. No cal dir que la presència de la formació professional de la casa era també un missatge implícit del valor que es dona a la Festa i als dos concursos que acull en aquesta nova etapa.

Dirigit en aquesta ocasió per Julia Sesé, va interpretar els dos premis ex aequo a la millor composició de música coral a cappella sobre un text en llengua catalana dels VIII Premis Catalunya de Composició Coral de la FCEC i una menció especial del concurs esmentat de l’Orfeó.

Unes flors que s’esfullen de Bernat Giribert i Sellart presentà una molt reeixida mixtura entre les dissonàncies etèries del món compositiu europeu i una paleta cromàtica plenament mediterrània, que feia justícia al text de Joan Maragall. El Cor de Cambra mostrà un so molt compacte, idoni per al caràcter de la peça, sense estridències de timbres individuals (un color excel·lent, especialment la secció masculina) i brillà en un final de peça exuberant en què, després d’harmonies descendents que semblen emular el caure de les fulles, s’acaba en un acord major obert i esclatant, especialment exigent per a les sopranos.

Boira de Jordi Sansa jugà més amb la relació entre tensió i repòs de les harmonies, amb passatges on les veus femenines semblaven emular la música religiosa antiga i on el Cor de Cambra aportà una textura sonora impecable en el moment en què aquest contrapunt es desfeu en un coixí oníric mancat de referències mètriques; aquí s’hi deixaven caure les melodies de les diferents seccions, tot això abans de retrobar-se el conjunt en el si d’harmonies verticals. Una feina excel·lent fou també la de Julia Sesé, que ja ens té acostumats a aquest tipus de direcció tan agraïda, en la qual el rigor absolut i el caràcter emotiu mai es prenen protagonisme mútuament.

La darrera estrena era especial perquè, a més de compositora premiada amb una menció especial, Anna Campmany també és membre del Cor de Cambra. Excelsior pren el repte de posar música a l’immortal poema de Maragall i ofereix una peça exuberant i de ressonàncies plenament marineres. Les seccions femenines sobresortien del mar com veritables ondines, mentre que els homes prestaven ressonàncies o ritmes d’acompanyament. Els notables canvis rítmics i harmònics creaven un joc de tensió i distensió semblants als d’una onada; una peça hipnòtica que traspuava el mateix entusiasme perceptible en la seva autora.

El Cor de Cambra va acabar la seva intervenció amb una peça de Carles Guinovart i una de Morten Lauridsen, ambdues amb Jordi Armengol al piano. Parets de llum fou especialment emocionant, perquè a més d’haver estat concebuda com una oda a la sala modernista, s’entengué com un càlid homenatge musical al compositor català recentment traspassat. Cal destacar el dificilíssim inici de la peça, amb les dones en una tessitura molt greu i complicada d’afinar. Així mateix, les melodies posteriors, tot i no perdre’s del tot la referència tonal, presentaven intervals d’execució molt compromesa (així com notes pedal agudes) que, malgrat algun desajustament i un so un pèl estret en les sopranos, el cor portà a terme amb gran solvència.

L’obra de Lauridsen, en canvi, ens retornà a les harmonies complaents d’aquest exitós compositor, de producció coral prolífica. L’amabilitat de les seves melodies (va brillar especialment la delicadesa dels tenors) ens remetia a un clima més càlid que no pas nòrdic, però la repetició reiterada dels mateixos trucs compositius arribava a embafar (de fet, és difícil distingir Sure on this shining night –del cicle Nocturnes– d’altres great hits de l’autor com ara Les chansons des roses).

Cor Voxalba. © Eva Guillamet

Després fou el torn del Cor Femení Voxalba, dirigit per Elisenda Carrasco, però que en aquesta ocasió comptà amb la directora Laia de las Heras. La seva carta de presentació va ser un fragment de les cèlebres Vespres de Rakhmàninov, on mostraren un so angèlic però en cap cas pla, tot intentant aportar matisos i personalitat a una peça tan coneguda. Fou especialment ric el tractament sempre delicat dels finals de frase, que mai dequeien.

Les dones del Voxalba foren les encarregades d’estrenar la peça per a veus iguals premiada al concurs de l’Orfeó, així com una menció extraordinària.

CXLVI de Laura Gustovska parteix d’un sonet de Shakespeare per teixir una peça fascinant però d’alta complexitat interpretativa, i val a dir que era un repte del qual el cor sortí airós. Els glissandi de l’inici, que partien i anaven cap a l’uníson, es desplegaven després en un gran mostrari de recursos formals i compositius, sobre els quals sobresortia un ritme constant a tall de rellotge que ens recordava el pas del temps. Excel·lent, la soprano solista Ayesha Mendham.

Clavellets vermells de Marian Márquez Ruiz de Gopegui, en canvi, s’inspira en el món poètic de Salvat-Papasseit. Les petites cèl·lules rítmiques es repetien mentre la solista Belén Bogarín reposava les seves frases sobre aquest coixí per tal de conduir el conjunt fins a desembocar en seccions més verticals, i després rítmiques. Va destacar el color càlid dels acords de la segona meitat de la peça, als quals contribuí el palès bon treball vocal preparatori de Voxalba, amb un so sempre empastat, rodó i sense desajustaments perceptibles.

Voxalba tancà la seva participació amb Revelation, del compositor americà Z. Randall Stroope. Aquesta obra representa un repte per a les cantaires a causa de la seva variació de colors i textures en poc marge de temps, tot començant amb ritmes guspirejants, quasi violents, i continuant amb una secció plàcida i amable (l’entrada al cel, diria), que reclama un tractament de la veu totalment diferent.

Cor Bruckner Barcelona. © Eva Guillamet

La Festa encaminà la recta final amb el Cor Bruckner Barcelona, novament amb Júlia Sesé al capdavant. La formació demostrà una vegada més merèixer amb ple dret la seva presència als grans escenaris d’aquí i arreu, tot revalidant la condició d’un dels cors mixtos amateurs amb un so més treballat, jove i amb una disciplina mètrica i emocional d’altura professional.

La seva primera peça fou l’estrena Mare, vull casar-me de Sergi Bosch Alcaina, premi a la millor harmonització a cappella de cançons tradicionals dels territoris de parla catalana, de l’esmentat concurs de la FCEC. L’arranjament de Bosch respectà el caràcter jovial i popular de la peça, sempre mantenint la puresa de la melodia original que les diverses seccions del cor s’anaven intercanviant sense contaminar-la d’ingerències innecessàries. Precisament l’encert de l’obra fou donar interès harmònic i variabilitat a una línia tan simple i estròfica, però sense tampoc desdibuixar-ne l’essència. Així mateix, l’alel·luia final, d’un aire propi de la polifonia del Renaixement, fou inesperat i original.

Prosseguiren amb “I. Babylone”, de Les deux cités de Darius Milhaud. Es tracta d’una obra exigent en la qual el cor demostrà solvència i exactitud. L’inici ple d’harmonies verticals, els poderosos ritmes posteriors i les textures harmòniques inequívocament franceses es van defensar des d’un estàndard interpretatiu que podria trucar a qualsevol porta d’arreu.

Ave maris stella de Josep Ollé Sabaté fou la darrera estrena del concert i Premi Maria Font Bernaus del Concurs de l’Orfeó. Va ser un colofó immillorable i mostra de la qualitat compositiva de les obres guanyadores. En el cas d’Ollé, el seu mestratge passa, precisament, per fugir dels artificis i efectismes innecessaris, sota el mantell dels quals, tot sovint, alguns compositors versats en llenguatges molt avantguardistes emmascaren la seva pobresa d’idees.

Contràriament, el que vam sentir basava el seu poder magnètic en la força de la música mateixa. Es podria discutir si l’escriptura d’Ollé és massa conservadora o no, però el que no es pot negar és que domina el poder narratiu de la conducció de veus: tensió, distensió, notes pedal, progressions harmòniques i ús intel·ligent dels retards… Tot el que volia dir ho deia a través d’això, un missatge simple però sincer; sense anar més lluny, tenir ofici és precisament això, conèixer la base sobre la qual es poden, o no, sobreposar els trucs compositius més agosarats.

Precisament l’obra que tancà el concert és un bon paradigma del que deia suara. Josep Vila i Casañas, ben conegut a la Casa dels Cants, posà en aquest divertiment fantasiós que és l’Arodalif l’evidència que darrere els focs artificials cal el suport d’un coneixement profund de les interioritats de l’escriptura coral. Aquesta desconstrucció hipervitaminada de La filadora, plena de recursos i girs inesperats (moviments escènics inclosos), posa el cor contra les cordes d’una interpretació molt exigida (algunes modulacions no són gens evidents), però mai demana res que no estigui dins els paràmetres humans de les veus. En aquest sentit, la performance del Cor Bruckner Barcelona oferí moments divertidíssims i mantingué el tipus fins al final.

En definitiva, concursos de composició amb poder de convocatòria, entitats alienes al Palau implicades en una reunió de tot el món coral, una bona salut dels nostres cors a través d’interpretacions que demostraren que en una festa també hi ha rigor i consciència de ser una finestra internacional, i, finalment, l’oportunitat d’escoltar música nova creada gràcies a l’empara d’aquesta iniciativa… Com deia al principi, la Festa de la Música Coral no es diu festa perquè sí; recuperar-la fou l’encert de reviure aquell esperit primigeni que volia fer del Palau aquesta llar del món coral, d’aquí i de fora. Altra vegada, les meves paraules no fan justícia a l’experiència, però d’aquí a dos anys podrem repetir-la i us convido a viure-la per entendre aquesta germanor única del cantar plegats.

Imatge destacada: © Eva Guillamet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *