FESTIVAL EMERGENTS. The Ministers of Pastime. Obres de Picforth, Rossi, Duarte, Kellim, Dowland, Cenci, Zanetti i Kadish. / Sandro Gegechkori, piano. Obres de Liszt, Ribas i Schubert. / Ferran Albrich, baríton. Marc Serra, piano. Obres de Brahms i Wolf. L’AUDITORI. 11 DE FEBRER DE 2023.
L’Auditori va iniciar aquesta temporada de concerts amb un magnífic cicle dedicat als quartets de corda, gràcies a l’organització d’una biennal com a gran exposició d’art contemporani en commemoració dels vint-i-cinc anys del Quartet Casals. Així explotava un model de festival molt més atractiu, exigent i de clara ascendència hereva de programacions normalitzades en grans centres internacionals. A més, amb abonaments i descomptes significatius per a menors de 35 i 25 anys, que fan envejar unes facilitats que no per inhòspites eren menys enyorades pels qui avui dia sobrepassem de no gaire la franja d’aquest target. Tot plegat parla d’una gestió de gran equipament que sembla enfocar-se cap a les credencials que L’Auditori ha de representar per pressupost, ambició, infraestructura i responsabilitat dins l’ecosistema català –i espanyol.
Per això, cal felicitar-lo per l’organització del Festival Emergents en una maratoniana jornada de deu concerts gratuïts que convidava diversos intèrprets de diversos repertoris i formacions a oferir programes d’uns 45 minuts a la Sala Oriol Martorell i que, en general, va tenir una alta assistència en la majoria. I també un alt nivell dels músics que hi van actuar, començant per The Ministers of Pastime, agrupació que va centrar-se en repertori de finals del Renaixement i principis del Barroc, amb peces tan poc conegudes com algunes simfonies a diverses veus de Leonora Duarte i altres de repertori, com Lachrimae antiquae de Dowland i les gallardes de Salomone Rossi, de gran atractiu rítmic. La recreació, magníficament resolta en paràmetres de texturació i equilibri de veus i poliment tímbric, va discórrer amb elegància i sensibilitat amarant-se a un cantabile tan natural com ben estudiat que va concloure amb l’estrena de Lilan de Mayah Kadish, especialista en música antiga i membre del conjunt La Vaghezza: una obra de fluctuació abstracta ancorada en la repetició d’una cèl·lula que juga amb els harmònics de la corda fregada progressant en un tractament pseudominimalista i un desenvolupament immòbil, de caire obsessiu i suggestiu per l’efecte psicològic i l’elaboració matèrica del so. Semblava tendir cap a un sorollisme o bruitism jugant amb seqüències i gests repetitius d’un aparent caos molt ben organitzat que obria el conjunt cap a una altra perspectiva exploratòria. Malauradament, no hi havia notes sobre el programa i al web de L’Auditori tampoc.
Després va actuar el jove pianista georgià Sandro Gegechkori en una exhibició de potencial virtuosístic amb un pianisme contundent, musculat i frapant a Après une lecture du Dante: fantasia quasi sonata de Franz Liszt; cabalós amb la mà esquerra i dominador dels efectes de percussió i atacs contundents des de l’espatlla i l’avantbraç, amb volums i densitats sonores orquestrals i la indestriable precisió en salts acrobàtics o encreuaments de mans, acords picats, successions de staccatti –en concret dels famosos staccatti volante característics de Liszt. Quelcom també compartit en l’enfocament de la Wanderer-Fantasia de Schubert, hàbil en la construcció i superposició gràcies a l’agilitat de dits i el joc de canell, per bé que amb menys facilitat per assolir toc poètic i cantabile en passatges lírics o en dinàmiques contingudes que feien la sensació de tenir menys apamada la direccionalitat discursiva. Suplint això, se li auguren uns Rakhmàninov i Prokófiev de considerable traca. Enmig, va presentar l’exigent pàgina Mirada alta de la catalana Maria Rosa Ribas (1944) com a peça no menys complexa en llenguatge amarat de la contemporaneïtat de fa dècades, que en deslligava dels pols tonals marcadament clars, tot i una narrativitat musical encara força clàssica.
Un altre dels concerts que més públic va congregar el protagonitzaven el baríton Ferran Albrich i el pianista Marc Serra amb una selecció liederística de Brahms i de Wolf. Si del primer van oferir els Vier ernste Gesänge, op. 121 deixant clar que el material de base és molt bo, amb una veu suficientment fosca, clarament abaritonada i amb la mal·leabilitat per modificar un timbre encara per polir i arrodonir en notes puntualment calants; en Wolf (“Komm o Tod” de Spanisches Liederbuch, “Ein Grab” i “Anakreons Grab” de Goethe Lieder i “Aneine Äolsharfe” de Mörike Lieder) va revelar la fusta de liederista i una assimilació de l’estudi de la tècnica vocal i dels textos que freguen l’excepcionalitat: per la facilitat per a les expansions dramàtiques on encara pot guanyar fluència i caràcter tornassolat; el tractament del fonema i la intensificació poètica trobant els accents expressius del sentit lingüístic textual i musical a partir d’un sentiment o emoció que sorgia desenvolupant-se al llarg del poema, i un virtuosisme declamatori amb matisos de clarobscur amb què trenca l’homogeneïtzació en l’enfocament. Ho va corroborar amb l’Urlicht mahlerià de bis, que en la primera i la tercera seccions va fregar la catarsi amb una depuració i intensitat continguda a partir d’una emissió precisa, pulcra en vibrato i domini de les mitges veus i pianos sense amagar-se en un fals falset. A la secció central, massa contemplativa, li va mancar un tempo i ànim més jovial i ràpid. Tot cantat de memòria, en Ferran Albrich es copsa molt d’herència i estudi dels grans, bo i començant per Fischer-Dieskau; mentre que en Marc Serra, un repertorista que tindrà predicament per la seva complicitat i intel·ligència musicals. A risc de precipitar-nos, es pot dir que Albrich es troba molt ben enfocat cap a un enorme salt qualitatiu que el converteixi en un intèrpret tan inqüestionable com sofisticat, d’aquells en què l’enorme treball converteix qualsevol peça en senzilla i evident.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
