LIFE VICTORIA. Frederica von Stade, mezzosoprano. Albert Guinovart, piano. Pròleg d’Helena Ressurreiçao, mezzosoprano. SANT PAU RECINTE MODERNISTA. 2 DE DESEMBRE DE 2019.
L’espai idoni per a un recital de Frederica von Stade era sens dubte un dels escollits per Life Victoria. El cicle d’enguany ha estat tot un seguit de subtileses, de programació acurada, ple de cantants i pianistes refinats i que compta amb un públic addicte al món del lied i fidel a l’esperit de Victoria de los Ángeles. Per tant, aquesta organització i aquest públic podia acollir una de les cantants més intel·ligents a cavall dels segles XX i XXI que, nascuda el juny del 1945, s’avenia a cloure amb el seu talent un cicle meritori.
Els que l’havíem apreciat en el seu esclat, hem pogut gaudir d’exquisideses i de l’esperit juganer actual amb la memòria dels grans moments. Que poques com ella han cantat la Mignon de Thomas fent florir els tarongers, o el Cherubino que no s’aclareix sobre quina cosa és l’amor, o les precioses àries de Haydn. I que adequat ha estat escollir-la per a un cicle dedicat a Victoria. En una llarga conversa que vaig tenir amb l’Stade, fa trenta anys, a Ais de Provença, mentre comentàvem els diversos enregistraments dels Chants d’Auvergne de Joseph Canteloube i de les veus que, com la seva, estaven a mig camí entre soprano i mezzo, em va dir que havia pres com a referència la de Victoria perquè respirava autenticitat. D’aquesta conversa, en va sortir el recital que uns anys més tard va fer al Liceu. Encara posteriorment, per l’incendi, es va cancel·lar un concert amb orquestra que havia de fer el març del 1994.
En l’esdeveniment que avui comentem va aparèixer elegant, com sempre, i ens va donar una lliçó de comunicabilitat. Tant li feia si s’advertia una usura de la veu o si un canvi de registre oferia alguna irregularitat, el seu fil expressiu no es tallava. Ens va fer gaudir, en començar, del brevíssim poema de Gertrude Stein musicat per Ned Rorem (1923), en què ens remarcava que ella és una rosa diguem el que diguem. Tres rosades cançons més de Richard Strauss, Canteloube i Louiguy, d’aquest amb La vie en rose, que va fer famosa l’Edith Piaff. Tot seguit va iniciar, com comenta Pep Gorgori en la introducció al programa de mà, el capítol personal, en què va cantar Paper wings, una de les tres cançons de Jake Heggie (1961), amb lletra de la pròpia Von Stade, en record de la seva infantesa a Atenes; Jenny Rebecca de Carol Hall (1936-2018), una cançó que també cantava Barbra Streisand i que va fer que Frederica posés el nom de Jenniffer a la seva primera filla. Una altra cançó de Von Stade musicada per Heggie, narrant el rescat de Lisa –l’altra filla– d’una teulada per un bomber va estar precedida per un Arroró d’Alberto Ginastera i succeïda per una impressionant Brezairola de Canteloube.
A la segona part ens va delectar amb tres cançons franceses de Poulenc amb lletra d’Apollinaire, i de Marc Berthomieu (1906-1991) amb lletra de Daniel Schmitt i una altra de Rorem també d’evocació parisenca. Tres cançons més de William Bolcom (1938), Ginastera i Mahler, amb una darrera peça prou significativa, Send in the clowns d’Stephen Sondheim magistralment cantada.
El fi de festa va començar aleshores: l’Stade va cantar la popular Je cherche un millionaire de Mistinguett, on en pla inquisitiu es dedicava a preguntar a elements de primera fila –entre ells un clergue– si eren milionaris, fins que, seguint l’argument, Albert Guinovart, cantant!, li deia que ell era un milionari i ella se sorprenia i li feia magarrufes. Després ja va sortir acompanyada per Helena Resurreiçao, la mezzo que havia fet un pròleg molt digne amb cançons de Debussy, Loefler i Brahms, i van fer el duo de La regata veneciana de Rossini i després, semblava una improvisació, passant-se el torn, a mitja frase, de l’una a l’altra, el Voi che sapete mozartià.
Cal remarcar l’extraordinària prestació del pianista Albert Guinovart. Pocs col·laboradors haurien pogut donar el seu nivell en una selva tan intricada de novetats i estils. Fi de cicle, n’esperem la represa la tardor vinent, i un fi de festa que ens va fer sortir amb un somriure als llavis i un escalf al cor.
Imatge destacada: © Elisenda Canals-Life Victoria
