Subscriu-te

Crítica

Fi d’etapa i fidelitat a les constants de sempre

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN 2014

Per Jaume Comellas

© Josep Maria Poch
© Josep Maria Poch

OFÈLIA SALA, SOPRANO. Helmut Deutsch, piano. Lieder de Clara Schuman, Robert Schumann i Johannes Brahms. COL·LEGIATA DE VILABERTRAN. 16 D’AGOST DE 2014.

L’edició d’enguany de la Schubertíada de Vilabertran, d’antuvi ha marcat un fet diferencial notable: l’abandonament, gairebé absolut en l’organització i titularitat, per part de l’entitat que la va promoure, Joventuts Musicals de Figueres, la qual, entre aquesta manifestació i l’antecessor Festival de Música de l’Empordà, portava una trentena llarga d’anys omplint la col·legiata de Vilabertran de músics importants a les darreries de cada estiu. Ara tot gira a redós de la figura d’aquest lluitador incombustible que és el doctor Jordi Roch, que ja en portava les regnes artístiques i que ara en porta també les que es refereixen a pràcticament tots els aspectes de la gestió.

El gir, en principi no excessivament perceptible, perquè ja es venia decantant de manera progressiva, en tot cas planteja alguns interrogants, sobretot de caire formal –com a exemple immediat, però no el més important, el caire professional estricte que ha assumit l’organització–, la importància dels quals el temps mesurarà.

I parlant de decantaments, no hi ha dubte que aquest cicle ha decantat de manera molt clara l’atractiu de les seves programacions en dos noms cabdals: Matthias Goerne i el Quartet Casals. Entre els fidels de la cita empordanesa, aquests noms concentren l’atenció de manera massa excloent, altrament un recital d’una cantant de tanta qualitat com Ofèlia Sala, a més en concert inaugural, i encara més amb un programa de gran interès, no hauria merescut una fluixa assistència de públic. O, també, que una sessió dedicada a intèrprets joves prou atractiu se celebrés en família i molt poc nombrosa.

En aquestes poc favorables condicions, Ofèlia Sala va oferir un recital integrat per un programa molt coherent en aplegar lieder de Clara Schumann –tan i tan poc prodigats i tan sensibles i refinats en la seva senzillesa morfològica–, el també poc programat cicle Frauenliebe und Leben de Robert Schumann i finalment un recull de dotze lieds de Johannes Brahms, tot completant d’aquesta manera una tríada relacional ben coneguda. Un programa més interessant que no pas comercial, i això és possible que ajudés a refredar una mica els ànims. I molt probablement va influir en una primera part dominada més per l’exquisidesa del cant de la soprano valenciana que no pas per l’emoció. I, avís per als lectors, per a aquest crític amb el fet agreujant d’una considerable distància de la localitat respecte de l’escenari. L’emoció feliçment es va manifestar de manera plena en la segona part dedicada a Brahms –un recull dispers de temes–, en la qual Ofèlia Sala va exhibir una de les seves millors virtuts: precisament la de viure amb intensitat tot allò que interpreta i crear autèntics i intensos clímaxs convivencials amb els espectadors. Autèntic caràcter i esperit “Ofèlia Sala”, amb tot el molt de gratificant que això significa.

El que va aconseguir Matthias Goerne!…

MATTHIAS GOERNE, BARÍTON. Alexander Schmalcz, piano. Cicle Die schöne Müllerin de Franz Schubert. COL·LEGIATA DE VILABERTRAN. 22 D’AGOST DE 2014.

El que va aconseguir transmetre Matthias Goerne, molt especialment en els dos lieder que clouen el cicle Die schöne Müllerin (La bella molinera)! Va ser un bany impossible de descriure d’elevació anímica, de trasbalsament incontenible, de vivència íntima i penetrant en els límits del més sublim, més poètic i més corprenedor.

Va ser el colofó d’una versió no indiscutible globalment, en la qual el cantant alemany va anar clarament de menys a més, després d’un principi una mica descontrolat, excessiu d’energia i potser condicionat per una mínima però perceptible reprovació, en ple cant, a un fotògraf.

Tanmateix, de seguida va reprendre el pols del seu art excepcional fins a configurar una interpretació d’aquest cicle memorable, de les que queden com a inventari memorialístic imperible. Tots els tan coneguts amplis recursos del seu art interpretatiu es van posar a disposició d’allò que va acabar essent un autèntic esdeveniment.

I aquí hom voldria remarcar el paper del pianista acompanyant, Alexander Schmalcz, que amb tota la seguretat va tenir molt a veure en el camí ascendent que va acabar essent aquest recital, tot ajudant a superar el que s’acaba d’exposar i conduint un discurs en què conceptes com impecable o perfecte, tòpicament atribuïts a aquesta tasca específica, queden curts perquè la veritat se situa en un estadi superior d’aquests. Val la pena poder gaudir també de l’excelsitud de l’art de l’acompanyament que va manifestar Schmalcz. Un art aquí esdevingut no gens secundari sinó ben altrament, cabdal.

Schubert, potser excessiu, o Schubert poc Schubert

© Josep Maria Poch
© Josep Maria Poch

KATIA MICHEL, PIANO. Les tres darreres sonates de Franz Schubert: Sonata en Do menor, D. 958; Sonata en La major, D. 959 i Sonata en Si bemoll major, D. 960. COL·LEGIATA DE VILABERTRAN. 29 D’AGOST DE 2014.

Katia Michel va assumir el repte d’oferir un programa homogeni d’un gran atractiu però també d’un risc evident. Les tres darreres sonates de Schubert, escrites gairebé al límit de la seva existència, configuren en bona mesura una parcel·la a part de la seva obra. El concepte romanticisme hi adquireix tot el contrari de la dimensió tòpicament ensucrada que sovint s’atribueix a aquest corrent. O bé íntimament i interioritzadament dramàtica. Aquí, tot el contrari, es manifesta en una demostració d’energia exultant i de fons tràgic extravertit. Hi ha poc espai per al recolliment, la calma i la introspecció: fins i tot en els moviments lents. Hi plana una manifesta dimensió orquestral que acaba d’arrodonir aquest tot expansiu al qual ens estem referint. Des d’aquesta perspectiva d’una certa atipicitat schubertiana, el factor “criteri d’assumpció” resulta d’una importància particular. I el de Katia Michel va remarcar més aquestes característiques que no pas ponderar-les, que no pas reconduir-les. La pianista ha adquirit un domini tècnic d’una gran riquesa de recursos i això li permet abordar les obres amb una plena llibertat, fet que alhora es tradueix en un color rodó i un fraseig dominat i, per tant, en una capacitat per conduir les obres pels viaranys que vulgui. I aquí, creiem que va anar més enllà del compte en la potenciació dels valors esmentats de les obres, els quals, per altra part, no traeixen l’esperit propi del seu autor. Vàrem trobar a faltar contenció, reflexió, perfum i esperit schubertià; i hi va sobrar poder, extraversió, velocitat… I especialment en les dues sonates que van ocupar la primera part. En la que va omplir la tercera, la D. 960, vàrem poder gaudir de moments en els quals els al·ludits atributs de la pianista ens van oferir moments d’una plena i reconfortant bellesa, i, a la fi, d’esperit Schubert.

Dues veus joves que cal seguir

CONCERT DEBUT: ROMANZEN AUS ‘DIE SCHÖNE MAGELONE’ (LA BELLA MAGELONE.) Josep-Ramon Olivé, baríton. Laura Ruhí Vidal, soprano. Jordi Armengol, piano. Ernest Serrahima, narrador. COL·LEGIATA DE VILABERTRAN. 30 D’AGOST DE 2014.

Un encert indiscutible de la Schubertíada de Vilabertran és el cicle paral·lel dedicat a joves intèrprets, fet que permet gaudir de talent en formació que apunta a futurs prometedors i que, gairebé sempre, s’han confirmat en el temps.

En el cas que ens ocupa, ha tocat el torn a dues veus que auguren autènticament proximitats falagueres. Dos joves que han gaudit de processos de formació de notable rigor i conseqüència –molt més sòlids que els que van viure en el seu moment figures importantíssimes de la lírica universal–, i això els forneix recursos sovint negligits o massa poc elaborats com són musicalitat, estil, profunditat o fins i tot afinació, i en definitiva tècnica de cant.

El baríton Josep-Ramon Olivé i la soprano Laura Ruhí corresponen amb molta exactitud a aquest perfil i bé que ho van mostrar. Perquè a més van comptar amb el suport d’una obra que els va permetre lluir-les, de manera especial al cantant, amb un paper considerablement més extens. Romanzen aus ‘Die schöne Magelone’, és una composició una mica a part de Johannes Brahms pel seu caràcter narratiu; en realitat es tracta d’un conte deliciós que el músic desenvolupa en un discurs d’una bellesa inefable. Aquí es va oferir amb el contrapunt narratiu parlat –potser s’hauria d’haver esporgat una mica– que situava cadascuna de les escenes i el conjunt argumental.

Sobre Josep-Ramon Olivé, tal com s’acaba d’apuntar, va recaure el pes de la versió, ja que va haver de fer front a tretze dels quinze lieds que configuren el conjunt. Aquest jove baríton disposa d’un instrument de notable qualitat pel que fa a color i projecció. És un baríton central, de veu rotunda, que va saber emprar amb rigor estilístic. Potser va pecar per excés que no per defecte pel que fa a energia, i això va poder afectar la parcel·la expressiva, però la seva actuació va ser presidida per un tot que respon de manera molt definitòria a noblesa. En un moment de dèficit de barítons liederístics a casa nostra, caldrà estar atent a la molt possible eclosió, en artista de relleu, d’aquest cantant.

Laura Ruhí, per a nosaltres va constituir una gratíssima sorpresa. Vàrem quedar amb ganes de poder escoltar-la més que els sis o set breus minuts de les seves delicioses interpretacions. Dotada d’una veu molt bonica, va cantar en una línia liederista molt exacta, transmetent emoció, calidesa i bon gust. Una altra veu que cal seguir, en aquest cas en un àmbit en el qual a casa nostra feliçment sí que hi ha bona competència entre joves valors.

I també aquí cal remarcar el paper del pianista acompanyant, Jordi Armengol, de trajectòria prou esponerosa a casa nostra. El concepte “acompanyant”, en actuacions com aquesta s’haurà de canviar pel d’“agombolador” o “inspirador”, entre d’altres raons per l’estil. El veterà i outsider actor Ernest Serrahima va tenir molta feina en la seva extensa funció de narrador, que va acomplir amb l’exactitud i ofici que corresponia al seu peculiar protagonisme en l’esdeveniment.

Quartet Casals clàssic i romàntic: Quartet Casals

© Josep Maria Poch
© Josep Maria Poch

QUARTET CASALS. ONA CARDONA, CLARINET. Obres de Mozart, Haydn i Schubert. COL·LEGIATA DE VILABERTRAN. 30 D’AGOST DE 2014.

Els concerts del Quartet Casals tenen, entre moltes d’altres, la virtut de la seguretat d’un altíssim nivell. El rigor sostingut del seu treball comporta que en les seves actuacions no hi hagi espai per a l’imprevist; hi ha un context de certeses d’excel·lència que gairebé fa enveja, de tan intenses i potents com són. I també de segell propi, que corre el risc de caure en una certa inflexibilitat ponderadora de l’autèntic esperit de cada obra; de fer que la muntanya –l’obra– hagi d’anar a Mahoma –quartet– i no a l’inrevés.

Tant li fa que interpreti repertori clàssic com romàntic, que són els seus camps estilístics preponderants, qui sap si massa preponderants. En aquest concert, Mozart i Haydn van ocupar la major part del programa amb obres de maduresa i plenitud. En el cas del músic salzburguès, dues composicions de la darrera època, la segona de les quals amb protagonisme central del clarinet, aquest instrument que tant estimava.

Però la pedra angular va ser el Quartettsatz en Do menor de Schubert, un sol moviment; per tant, un quartet inacabat, però tanmateix quina música tan gran; potser per aquesta grandesa dels seus deu minuts ja no calia escriure res. El Casals el va literalment brodar, el va fer viure amb una riquesa de matisos que justificava tot el concert.

El classicisme haydnià –Quartet en Fa menor, opus 20–, dintre de la seva bellesa va interessar menys que l’inicial Adagio i fuga en Do menor, KV 546 de Mozart, obra de morfologia torturada, i encara menys que el riquíssim Quintet en La menor, KV 581 per a clarinet i corda: una obra gran que va permetre que Ona Cardona mostrés la maduresa que ha assolit; té un tocar refinat, amb un so rodó i es va fondre idealment amb la corda, tot bastint-ne una versió de molta fondària.

Un gran més un gran no fa un gran

© Josep Maria Poch
© Josep Maria Poch

ADOLFO GUTIÉRREZ ARENAS, VIOLONCEL. JAVIER PERIANES, PIANO. Obres de Schumann, Brahms, Schubert i Mendelssohn. COL·LEGIATA DE VILABERTRAN. 5 DE SETEMBRE DE 2014.

La suspensió del recital de Maximilian Schmitt va provocar que el concert en principi establert com de joves intèrprets passés a ocupar el lloc preferent en la programació. Un lloc que, per la importància dels historials dels seus protagonistes, de totes maneres els pertocava amb tota autoritat. Perquè, joventut a part, i no tanta, es tracta de dos solistes molt consolidats també en l’àmbit internacional amb fites de gran relleu.

Tanmateix, això no va impedir que la seva actuació com a conjunt, com a unitat en forma de duo, no correspongués a les expectatives dels currículums individuals. La causa es troba en el fet que no van saber fondre llurs personalitats, personalitats fortes; de trobar l’equilibri necessari, i que, per tant, manqués autèntic esperit cambrístic.

Van oferir un programa potent que aplegava quatre figures del tot representatives del Romanticisme: Schumann, Brahms, Schubert i Mendelssohn, amb obres potents que a més incloïen aquest gran regal que és la Sonata en La menor, D. 821, “Areggione” amb el seu inicial “Allegro moderato”, un dels discursos temàtics més bells de la literatura cambrística romàntica. I cal dir que aquesta va ser l’obra que van –o que va– servir el duo amb més idoneïtat estilística i amb més sentit cambrístic. En la resta va sobrar especialment presència del piano, i va faltar-hi, consegüentment, diàleg natural i fluid dels dos instruments, amb el violoncel en bona mesura ofegat per la potència del discurs de Perianes: un discurs individualment ric i poderós, gairebé orquestral, que massa sovint no s’avenia amb l’esperit de les obres i que es va fer especialment manifest en la Sonata número 1 de Brahms que va tancar la primera part. Abans, les inicials Tres peces de fantasia, opus 73 (Drei Fatasiestücke) de Schumann van passar sense deixar gaire petja, mentre que la final Sonata número 2 en Re menor, opus 58, una obra d’una gran envergadura, va ser vista des d’un criteri que prioritzava l’opulència sonora més que no el respir i el misteri. I en aquest sentit cal remarcar que aquesta opulència sonora, aquest discurs poderós com a criteri bàsic, va ser materialitzat des d’una gran classe com a instrumentistes; des d’una gran coherència des d’aquesta perspectiva, però, insistim-hi, no en la més genuïna de duo; de formació cambrística.

Camerata Quartet Casals 432

© Josep Maria Poch
© Josep Maria Poch

CAMERATA 432. Vera Martínez Mehner, concertino solista i direcció. Obres de Schubert, Mendelssohn i Txaikovski. COL·LEGIATA DE VILABERTRAN. 6 DE SETEMBRE DE 2014.

Els aplaudiments generosos que els components de la Camerata 432 van dedicar a Vera Martínez Mehner, la concertino de la formació i, de fet, directora del conjunt, mostraven la sinceritat d’un treball rigorós en el qual era evident que s’havien complagut aquest aplec de joves instrumentistes. La Camerata 432 és un conjunt sense gaire més història que les repetides actuacions a la Schubertíada; tanmateix amb un nucli dur de components que s’hi mantenen fidels.

El xàfec afectiu que va haver de suportar la Vera era merescut perquè el concert havia constituït un tot d’intensitat, de fe en la tasca, d’energia i de molta vida musical. El diàleg intèrprets-espectadors es va manifestar ja des del primer acord del Quartet numero 1 de Schubert que el va obrir i es va mantenir en un nivell d’intensitat sense defallença fins a la darrera nota de l’“Allegro con brio e vivace” del Souvenir de Florence de Txaikovski.

I sense adonar-nos-en estem manifestant, ni que sigui de manera subliminar, una manera de fer molt vinculada a la del Quartet Casals. L’ombra d’aquesta formació, i no és un recurs dialèctic fàcil del crític, planava sobre la manera d’entendre cadascuna de les obres; sobre aquest so poderós i directe, sense artificis, prescindint del vibrato; sobre la rodonesa de cada passatge, de cada compàs. Alhora el programa va fer la resta amb l’esmentada obra de Txaikovski ocupant la segona part: música aquesta per als sentits, amb clares reminiscències més al món folklòric rus que no pas a referents italians, amb l’esmentat últim moviment a manera de focs artificials esplendorosos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *