Subscriu-te

Crítica

Final de festa

La Banda Municipal de Barcelona tancava temporada amb aquest concert de sarsuela amb Marta Mathéu i Lluís Sintes
La Banda Municipal de Barcelona tancava temporada amb aquest concert de sarsuela amb Marta Mathéu i Lluís Sintes

CONCERTS D’ESTIU. Banda Municipal de Barcelona. Marta Mathéu, soprano. Lluís Sintes, baríton. Dir.: Juan Miguel Romero. L’AUDITORI. 21 DE JULIOL DE 2013.

per Albert Torrens

La Banda Municipal de Barcelona va tancar el petit cicle de concerts d’estiu i alhora tota la temporada amb un d’aquells finals de festa que ja se sabia, a l’avançada, que seria tot un èxit. El repertori de sarsuela i dos solistes bregats en aquest terreny com Marta Mathéu i Lluís Sintes van ser els ingredients d’un còctel que no va trigar a encendre els ànims d’un públic que ja havia acudit a L’Auditori predisposat a passar-s’ho d’allò més bé.

Sota la batuta –professionalíssima– del jove director assistent de la formació, l’alacantí Juan Miguel Romero, la soprano tarragonina i el baríton menorquí van anar desplegant una selecció de pàgines conegudíssimes del género chico –mal anomenat, ja ho sabem…–: la cançó del sembrador de La rosa del azafrán, “Carceleras” de Las hijas del Zebedeo o l’havanera de La verbena de la Paloma.

Mathéu va posar-se el públic a la butxaca d’ençà de la primera intervenció, caracteritzada com la Paloma d’El barberillo de Lavapiés, però encara va agradar més en la incombustible sardana de Cançó d’amor i de guerra –en la qual va fer gala d’encisadores messa di voce– i, sobretot, en la recta final del recital, vestida amb un mantó de Manila autèntic que va estar a punt de provocar alguna ensopegada.

Una mica –ben poc– més va trigar Lluís Sintes a guanyar-se els bravos del públic, perquè la popularitat de les seves romances i evidentment la gràcia dels duets van fer ràpidament el seu efecte, sumat, és clar, a la tècnica excel·lent i una experiència dilatada del baríton dalt de l’escenari.

El director Romero, que ja hem esmentat, va contribuir a l’èxit del conjunt amb alguns comentaris còmplices als solistes i capitanejant la formació instrumental, en què, a pesar d’alguns petits desajustaments rítmics, van destacar les intervencions de determinats solistes, especialment el requint de Xavier Vilaplana. I malgrat que el programa potser no havia permès el màxim lluïment de la Banda –hi va haver, també, preludis i intermedis instrumentals–, Romero va voler acabar el concert cedint-li tot el protagonisme, proclamant amb veu forta i clara –atesa la falta de micròfon– que “els directors i els solistes passem, però els músics són els autèntics artífexs i els qui es mereixen els aplaudiments del públic”. També per aquest motiu, el punt final va ser una propina exclusivament instrumental: l’intermedi de La leyenda del beso.