Subscriu-te

Crítica

Fira Mediterrània, espectacles a dojo

Andrés Marín i la Macanita a “Tuétano”. © Pep Vidal

Per Jordi Urpi

Els quatre dies de Fira Mediterrània són una petita bogeria, un continu de converses, de trobades, d’espectacles, de canvis d’escenari, de passejades…, que deixen esgotat, però satisfet de viure moments especials i també frustrat quan algú et parla de les excel·lències d’una actuació que tu has deixat passar. Perquè és obvi que, d’un cartell de més de cent representacions, moltes (per no dir la majoria) se t’han d’escapar. Però aquí va una modesta crònica dels millors moments que vaig viure durant aquest llarg cap de setmana manresà.

Pel Kursaal hi vaig passar tres vegades. La primera per topar-me amb Tuétano, l’espectacle inaugural que no va deixar indiferent ningú. Els peus d’Andrés Marín i la veu de la Macanita van omplir la sala de talent, tot i que alguns vam trobar que hi mancava un fil conductor que portés al públic el missatge que ens volia llançar l’artista. La segona, per confirmar que la proposta compartida pel Niño Josele i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, amb el trompetista Paolo Fresu com a convidat, camina amb molt bon peu. Ja ens podem fregar les mans amb l’enregistrament que preparen. I la darrera, per comprovar que els tres amics de Kroke mantenen un estat de forma envejable, sempre amb la ment desperta i oberta per dur el klezmer a territoris insospitats, territoris que sorprenen a qui els coneixem i a qui els afronten per primera vegada.

Evo. © Anna Burgués

També em vaig deixar caure tres vegades per la Seu, l’emblemàtic edifici gòtic de la ciutat, per gaudir de les polifonies corses de Tempvs Fvgit (divendres), de la proposta de música medieval d’Evo (dissabte) i del recital del sonador d’ud Yurdal Tockan (diumenge). En els tres casos vaig tenir la sensació que la solemnitat i la sobrietat de l’espai que acollia els concerts atordia una part de l’esperit dels artistes, com si els empetitís. De fet, Tockan va confessar que, en arribar a la Seu i trobar-se aquell escenari, havia decidit canviar el seu repertori. Si faig aquest esment és, precisament, perquè tots tres concerts ens van deixar diferents moments de gran bellesa i intensitat que m’hauria agradat que s’haguessin allargat més, que ens haguessin mostrat totes les capacitats d’aquests grans artistes. Però ja se sap que, a vegades, tot no pot ser.

Per al final deixo dues propostes que potser queden una mica extemporànies en aquest relat, però que van reunir elogis gairebé unànimes. D’una banda, Baraná, un quintet format per músics turcs i neerlandesos que combina textos mitològics de l’Anatòlia, grans dosis d’improvisació (referència especial als jocs de percussió) i l’aportació d’una guitarra i un violoncel elèctrics. De l’altra, el duet francès Mazal, amb la seva barreja de música sefardita i electrònica. Mentre Thomas Baudriller feia servir sons sintètics propers al breakbeat, la veu dolça d’Emmanuelle Rouvray s’ocupava de recitar els antics cants jueus d’arrel ibèrica. I tot des d’una aproximació i un desenvolupament prou encertats, incloent-hi l’escenografia, que els allunya del factor repetitiu que, sovint, ha fet fracassar projectes similars.

Amb tot plegat, hom pot convenir que la nostra mar Mediterrània manté la seva bona salut artística i creativa, tant se val si parlem de música, de teatre, de dansa o de circ. I que la Fira, malgrat les dificultats econòmiques que viu i que n’afecten el funcionament, com passa amb la resta de projectes del país, és un dels millors aparadors que tenim, sigui per mostrar les propostes de casa nostra o per descobrir què es fa a les quatre cantonades d’aquest espai que compartim. En un format o altre, i sempre amb capacitat per reinventar-se, esperem que, després d’arribar fins aquí, aquest punt de trobada que és la Fira Mediterrània continuï durant molts anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *