Subscriu-te

Crítica

Fischer va evocar, en Brahms i Strauss, aquelles versions llegendàries

El director Iván Fischer (foto d’arxiu)

PALAU 100. Budapest Festival Orchestra. Dir.: Iván Fischer. Brahms: Simfonia núm. 2. Strauss: El cavaller de la rosa (segona seqüència de valsos), Així parlà Zarathustra. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MAIG DE 2012.

Per Lluís Trullén

Quan poc abans de començar el concert de la Budapest Festival Orchestra dirigida per Iván Fischer llegíem en el programa de mà les versions discogràfiques de les obres programades seleccionades pel crític i periodista musical Javier Pérez Senz, els noms de Karajan, Solti, Furtwängler, Giulini, Szell, Böhm… ens duien a la memòria unes interpretacions de referència que van marcar uns patrons estètics molt determinats i certament difícils d’escoltar avui dia, i encara més a les nostres latituds. Però van ser suficients uns pocs compassos de la Segona Simfonia de Brahms en les mans de Fischer per adonar-nos que aquest concert seguiria aquells patrons basats en una simbiosi absoluta entre una gran orquestra i director i en un treball prèviament preconcebut en què cap aspecte pot ser fruit de l’especulació. La fortalesa i cohesió de les textures sonores, la plena la diafanitat i transparència d’unes fustes plenes de subtilesa, la qualitat d’unes cordes disposades sobre l’escenari amb un patró força particular (primers i segons violins a esquerra i dreta del director, violes i violoncels intercanviant la posició i contrabaixos al fons de l’escena, al lloc natural de la percussió) i la majestuosa sonoritat d’un metall que va arribar a la màxima plenitud interpretativa en el poema simfònic Així parlà Zarathustra, configuraven un quadre sonor monumental.

Aquella sonoritat pròpia de les orquestres centreeuropees semblava una premissa bàsica quan Fischer va crear prop de trenta anys enrere la Budapest Festival Orchestra, però la plasmació d’unes idees musicals basades en un criteri rigorós calia que fos un aspecte idènticament primordial. Fischer volia transparència i gust vienès neoclàssic en els valsos d’El cavaller de la rosa d’Strauss i ho va assolir; cercava melangia, dolçor i lluminositat i triomf final en la Segona Simfonia de Brahms, i certament va traçar un discurs exempt de fissures i d’una fortalesa interna sempre latent. Per descomptat, buscava una visió en certs moments introspectiva, en certs moments èpica dins el celebèrrim poema simfònic Així parlà Zarathustra, i l’espectacularitat mai no va estar en disputa amb els rerefons plens de complexitats harmòniques que sempre planen en els instants més subtils de la música d’Strauss.

Va ser un concert que inevitablement ens va portar a la memòria aquelles versions discogràfiques abans esmentades, aquella manera quasi solemne d’interpretar Brahms o Strauss i que per a alguns podria resultar fins i tot excessivament densa i mancada de fluïdesa. Fischer, amb la seva plasticitat de gest i una bona entesa amb els seus músics va tornar a triomfar a Barcelona, i ja fora de programa va interpretar la Tritsch-tratsch polka de Johann Strauss amb els ja pronosticables grans aplaudiments del públic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *