Subscriu-te

Crítica

Flauta i clavicèmbal al XVIII i al XX

Erik Bosgraaf i Francesco Corti (foto d’arxiu)

TEMPORADA DE CAMBRA I RECITALS. Erik Bosgraaf, flautes dolces. Francesco Corti, clavicèmbal. Obres de Bach, Händel, Berio i Ligeti. L’AUDITORI (Sala 2). 26 D’ABRIL DE 2012.

Per Josep Barcons

Bach i Händel foren coetanis estrictes: tots dos nasqueren el 1685 i moriren l’un el 1750 i l’altre el 1759. Berio i Ligeti també ho foren; però les seves dates de naixement no coincideixen de manera estricta, sinó que estan separades per dos anys. L’italià nasqué el 1923 i morí el 2003, mentre que l’hongarès nasqué el 1925 i morí el 2006.

Programar tots quatre autors en un concert és una feliç troballa, ja que, més enllà de les coincidències numèriques, cadascun d’ells sabé forjar un estil absolutament propi i exemplar dins els requeriments expressius del temps que compartiren. Estar atent a aquest fet és un molt bon criteri de programació, i equilibrar el programa presentant de manera ben coherent obres dels quatre autors és digne de remarcar.

L’encert d’aquesta programació és cosa dels dos intèrprets que es presentaven a Barcelona en el cicle ECHO Rising Stars: el flautista i polifacètic pluriinstrumentista holandès Erik Bosgraaf, i el clavicembalista, organista i compositor italià Francesco Corti. Dos joves músics que –per sumar al·licients numèrics– nasqueren amb quatre anys de diferència, el primer el 1980 i el segon el 1984.

Amb l’extinció del Festival Nous Sons de música contemporània i de la interrupció enguany del Festival de Música Antiga, el programa de Corti i Bosgraaf semblava fet expressament per reivindicar no sols la importància d’autors que caurien en un i altre festival, sinó els necessaris diàlegs entre uns i altres. Per aquest ordre, el programa presentava dues sonates de Händel per a flauta i clave, Gesti de Berio per a flauta, Passacaglia ungherese de Ligeti per a teclat, i tres sonates de Bach, novament per a flauta i clave.

Un programa equilibradíssim, suggeridor i fresc, que permeté veure els intèrprets en registres ben diferents i en perfecta sintonia, sumant les seves innegables qualitats tècniques i expressives. Bosgraaf és vehement en els gestos i en la manera de tocar, i no s’està ni de moure’s impetuosament sobre l’escenari ni de dur les seves flautes dolces al límit tímbric i dinàmic, firmant finals de frase inflats d’acord amb criteris interpretatius que el músic –que s’ha format amb figures de referència en el seu camp– deu tenir ben documentats. Francesco Corti, en canvi, és d’allò més subtil, i la seva manera de tocar no s’alimenta de grans escarafalls ni d’efusives gestualitats, sinó que fa petites i elegants meravelles en el fraseig i l’articulació que són el que acaben diferenciant un bon clavecinista d’un clavecinista excepcional. Quelcom que ja han sabut apreciar Minkowski, Savall o Bernardini, i de què seria bo que el públic barceloní pogués gaudir de nou, ja sigui a nivell cambrístic o en recital solista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *