Subscriu-te

Flórez ‘malgré tout’

© www.facebook.com/FestivalPedralbes
© www.facebook.com/FestivalPedralbes

FESTIVAL JARDINS DE PEDRALBES. Juan Diego Flórez, tenor. Joyce El-Khoury, soprano. Barcelona ARTS Symphony Ensemble. Guillermo García Calvo, director. Obres de Bizet, Gounod, Verdi, Leoncavallo i Puccini, entre d’altres. JARDINS DE PEDRALBES. 14 DE JUNY DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

L’entorn dels Jardins de Pedralbes és gairebé un oasi dins la gran ciutat que és Barcelona. La localització i les mides de la finca, amb uns grans jardins, conviden a passejar-hi fins a trobar el Palau magníficament il·luminat davant del qual se situa la carpa que serveix d’escenari per a aquesta nova aposta estival, que ja porta tres edicions, a càrrec de Concert Studio.

Així i tot, hi ha matisos per fer. Malgrat l’entorn, la contaminació lumínica i acústica –la remor dels camions d’escombraries és difícil d’amagar– no ens fan oblidar que som a Barcelona. I el concert celebrat dimarts passat, a l’inici del Festival, amb el reclam del tenor peruà Juan Diego Flórez, va deixar molts dubtes pel que fa a la idoneïtat de l’espai per celebrar-hi concerts clàssics.

El principal handicap, naturalment, l’amplificació. És sobradament sabut que la música clàssica, ja sigui simfònica o lírica, té com a principal atractiu el fet de no ser mai amplificada artificialment, cosa que afecta directament la qualitat del so que rep l’oient. En recintes oberts, com és el cas de l’escenari del Festival que ens ocupa, és lògic que s’estigui obligat a amplificar el so. El que no és tan lògic és que l’amplificació sigui d’una qualitat tan qüestionable que dificulti la bona audició del concert. En el cas del de Flórez i la desconeguda però solvent soprano El-Khoury, va cridar l’atenció el so que arribava a l’audiència, que feia perdre gran part dels matisos de les veus respectives. Mal equalitzat, a la primera part era estrident en molts moments, tot contribuint a la sensació de so “enllaunat”, tant de les veus com, encara més evident, de l’orquestra. Cal fer una reflexió important en aquest sentit, respecte de la idoneïtat o no de celebrar concerts d’aquest tipus en aquestes condicions, si es jutja pels comentaris de la gent, no gens satisfeta amb el resultat.

En aquest context, l’actuació de Juan Diego Flórez es va veure reduïda a un lluïment relatiu. El tenor va cantar un repertori recurrent, que ja se li ha sentit en altres ocasions a Catalunya. El que més agradà, doncs, foren els passatges amb què no s’ha conegut encara. L’ària “La mia letizia infondere” d’I lombardi de Verdi va ser cantada amb el gust i la línia de cant que l’honoren, i el duo de Romeu i Julieta de Gounod, “Nuit d’hyménée”, amb Joyce El-Khoury va permetre una expansió apassionada en molts sentits.

La veu de la soprano va sorprendre positivament, i quan més va lluir va ser a la segona part, en la interpretació de l’ària de La Rondine de Puccini, “Chi il bel sogno di Doretta”, amb uns pianíssims molt ben conduïts. Ja en aquesta segona part, la joia del tenor va ser una impecable “Una furtiva lacrima” de L’elisir d’amore de Donizetti, després de tres cançons napolitanes de “passa que t’he vist” malgrat ser força conegudes (Mattinata, Marecchiare i O sole mio). La interpretació del duo de La bohème “Oh soave fanciulla” de Puccini va demostrar per què el tenor peruà no ha d’incórrer en un repertori líric que no li és afí i que té el seu límit actual en “La donna è mobile” de Rigoletto de Verdi, que va interpretar per cloure un concert poc coherent.

Moltes cares conegudes d’orquestres professionals catalanes en aquesta formació feta per a l’ocasió i que convida a la confusió amb el seu nom: Barcelona ARTS Symphony Ensemble; malgrat la bona conducció de Guillermo García Calvo, que mereix millors oportunitats a la nostra ciutat que un concert típicament de bolo.

En l’apartat de bisos, concessions al públic amb “O mio babbino caro” de Gianni Schichi de Puccini ben cantada per la soprano canadenca; El día que me quieras, tango de Carlos Gardel, cantat a duo, i un popurri de cançons llatinoamericanes molt festiu, amb títols com Me importas tú o Guantamera. Sembla que, certament, som a les portes de l’estiu.