Subscriu-te

Gabriela Montero: creativitat en estat pur

La pianista Gabriela Montero. © Shelley Mosman (foto d’arxiu)

BCN CLÀSSICS. Orquestra de Cadaqués. Gabriela Montero, piano. Dir.: Jaime Martín. Obres d’Albéniz-Rueda, Rachmàninov i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE MARÇ DE 2018.

Per Jacobo Zabalo

Dir que Gabriela Montero és una pianista excepcional pot sonar a afirmació tòpica, acostumats com estem a encimbellar els artistes que demostren sobre l’escenari recursos tècnics poc freqüents. Per a aquells que coneixen la seva trajectòria, iniciada a una edat escandalosament primerenca, aquella afirmació semblarà, a més, tautològica; redundant en precisar una habilitat tan difícil d’objectivar com –en el seu cas– autoevident. El gastat adjectiu de “prodigi”, que semblaria apropiat, es queda curt, novament. Gabriela Montero és tot això, tot el que es pot esperar d’un intèrpret de primeríssim nivell, i molt més. Ja que no només posseeix una tècnica impecable, un digitació d’encomiable claredat, que li permet atacar –amb ple discerniment per a l’oient– els passatges més complexos d’una partitura com ara el Concert per a piano núm. 2 de Serguei Rachmàninov, sinó que posseeix una qualitat que sembla difícil d’entrenar, i –per què negar-ho– també de posar per escrit.

Estem pensant en la dimensió creativa, inherent a la interpretació musical; allò que, segons Gustav Mahler, no apareixia fixat en la partitura, i que només uns pocs (d’entre els grans artistes) aconsegueixen transmetre. A vegades es manifesta de forma subtil, a través d’un rubato inspirat. O mitjançant una determinada entonació, que fa entendre quelcom nou, profundament original i en sintonia, possiblement, amb les (originals) intencions del creador primer. Sentint Gabriela Montero, no deixa de meravellar la coherència d’aquestes intervencions. Discretes però notòries, confirmen un control total. Lluny de sonar capritxoses, productes de l’atzar o la inspiració més subjectiva, insuflen vida a la composició des del seu interior. Sota la direcció de Jaime Martín, al capdavant de l’Orquestra de Cadaqués, la pianista veneçolana va complir amb cadascuna de les exigències d’aquest intricat Concert, alternant protagonisme solista i participació en el teixit majestuós que s’elabora juntament amb l’orquestra. Però va ser després de la peça concertant, ja al bis, quan l’enorme dimensió de la solista assolí una envergadura verdaderament extraordinària.

Amb modèstia ho explica Gabriela micròfon en mà: que, des de petita, des dels seus primers recitals té el costum d’improvisar, i que –com en tantes ocasions– se li ocorre que sigui el mateix públic qui li suggereixi un tema conegut. A més, demana que la persona més ocurrent entoni la melodia. Aquesta segona part de la invitació sumeix el Palau en un silenci de pocs segons, que es trenca amb una suggestió que avergonyeix visiblement alguns assistents: Happy birthday!, s’ha cridat, amb una ingenuïtat que causa alarma. Seriously? Després d’un tros de concert com aquell, difícilment sembla pertinent canviar el registre, no de manera tan radical. En efecte, és considerable el desencant que genera la proposta. I, no obstant això, Montero l’acull amb total respecte, i després de pensar-s’ho es dirigeix a una altra persona del públic; una compatriota tot just emigrada del seu país natal, que el mateix dia del concert compleix anys. El que semblava una idea pueril, es transmuta miraculosament en una ocasió que desperta sentiments intensos. No només de veure l’homenatjada emocionada, sinó en l’apreciació musical de l’entrega de la pianista, pura creació que desenvolupa el tema per viaranys mai transitats. Gabriela Montero el descompon, varia i retroba de forma completament nova, tot recordant algunes de les paràfrasis o fantasies realitzades al segle XIX per un virtuós com Franz Liszt.

La sensació de privilegi davant la creació d’una obra nova –d’irrepetible complexitat, a partir d’una altra tan senzilla i fressada– va deixar el públic sense alè (com havia dit la pianista a propòsit del Concert de Rachmàninov, resolt, per cert, sense esforç aparent) o, potser millor, bocabadat. Poc o res a verbalitzar amb eloqüència davant la insuficiència del llenguatge per referir allò experimentat. Només meravellar-se davant el fenomen musical, com a colofó a una primera part substanciosa, que havia començat amb dues interessants transcripcions per a orquestra de passatges de la suite Iberia per Jesús Rueda. Pràcticament qualsevol programa, per a la segona part, hauria suposat una invitació a deixar a mitges la sessió, i assegurar així el retorn a casa amb un somriure indeleble i els ulls encara brillants. Però de l’altre costat esperava la Simfonia núm. 3, “Heroica” de Ludwig van Beethoven, i l’orquestra –que s’havia mostrat molt precisa i contundent, sempre atenta a les puntuals indicacions que venien des del podi– mereixia així mateix la seva quota de protagonisme. L’antològica dificultat de les Simfonies de Beethoven, que requereixen un compromís absolut dels músics, s’amplifica en lectures com aquesta. Jaime Martín va delinear una versió angulosa i dinàmica, feta a força de contrastos rítmics, en què la corda es va evidenciar activa i precisa, i les diferents seccions de vents així mateix van lluir les seves majors virtuts, tant en els passatges dialogants entre fustes com en les declamacions solemnes i extremes dels metalls.

En la interpretació de l’Orquestra de Cadaqués, l’Heroica sonà més visionària, atemporal, que pròpiament romàntica. Junt amb les tòpiques ànsies de llibertat, es va albirar el Beethoven de la Novena en certs passatges d’estatisme contemplatiu, en què el mateix temps –la temporalitat, des d’una perspectiva humana– sembla quedar enrere. Acords atmosfèrics, frases que es dilueixen en el no-res d’un so tot just callat, ritmes que des de sempre semblen propagar-se, atiats per un timbal que va fer vibrar la platea sencera… Així s’arribà a l’insòlit vertigen del moviment fugat, al final de la simfonia més rica i revolucionària –salvant la Novena– del geni de Bonn. Una interpretació impactant, molt atrevida i exigent (els artífexs van acabar exhausts) que, amb tot, no va aconseguir esborrar de la memòria allò experimentat abans de la pausa: una emotiva rauxa de creativitat, viscuda en directe, per part d’una artista realment excepcional.

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter