Subscriu-te
La mezzosoprano britànica Sarah Connolly va cantar Mahler amb l'Orquestra del Liceu. Foto: Peter Warren.

Crítica

Gaudir amb la música

La mezzosoprano britànica Sarah Connolly va cantar Mahler amb l'Orquestra del Liceu. Foto: Peter Warren.

LICEU AL PALAU. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Sarah Connolly, mezzosoprano. Josep Pons, director. Obres de Manén, Mahler i Strauss. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 15 DE FEBRER DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons.

Molts eren els que l’any passat van confiaren poc o gens en el bon funcionament del cicle Liceu al Palau, que vol portar l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu al gran repertori simfònic com a part important del pla estratègic de Josep Pons per a la millora del nivell musical de l’orquestra. I no pel fet que no pogués ser eficaç el treball simfònic amb l’orquestra, que s’està demostrant que ho és; sinó per la dificultat d’omplir una sala de concerts com la del Palau de la Música Catalana d’un públic que amb prou feines omple altres cicles simfònics més consolidats.

Afortunadament, després d’un primer cicle bastant desafortunat a tots nivells, la segona edició sembla haver agafat embranzida tant pel que fa a espectadors com pròpiament respecte del nivell musical del concert.

Prova d’això va ser el concert del dissabte passat, que comptava amb l’atractiu d’un programa generós, amb cançons de Des Knaben Wunderhorn de Mahler i dos poemes simfònics d’Strauss –Till Eulenspiegel i Mort i transfiguració-, a més de la fantasia simfònica Festivitat de Joan Manén, i l’encara més atractiu darrer canvi de programa, la presència de Sarah Connolly, en substitució d’Anja Harteros, com a intèrpret de Mahler. Seria injust argumentar que vam sortir guanyant amb el canvi, però és cert que el record recent de la magnífica actuació de Connolly com a Agrippina a l’esplèndida proposta que es va sentir el novembre al Liceu, devia contribuir sens dubte a generar expectació per la nova actuació de la cantant. I la mezzosoprano britànica, d’aguts generosos, centre carnós i greus profunds en un registre molt homogeni, no escatimà recursos en la seva versió de les sis cançons del recull Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut) escollides per a l’ocasió. Connolly va captivar el públic amb la seva primera interpretació, “Verlorene Mühe” (Esforç inútil), en què dos jovenets discuteixen per un primer amor infantil. Amb gran contrast, “Das irdische Leben” (La vida terrenal) ens va endinsar en el món real d’una Europa rural en una edat mitjana en què la misèria era el pa de cada dia, o millor dit, l’inexistent pa de cada dia. Un món de fet, el dels terrorífics contes infantils i faules que alliçonaven els infants sotmesos per la moral de la por i el pecat al qual caldria afegir la presència permanent de la mort i la guerra, tal com es desprèn de la commovedora “Wo die schönen Trompeten blasen” (On sonen les belles trompetes).

Amb “Rheinlegendchen” (Petita llegenda del Rin) i “Wer hat dies Liedlein erdacht?” (Qui ha compost aquesta cançoneta?), Sarah Connolly va passejar pels revolts juganers i dansaires de l’aire popular, però alhora tan característicament vienès de la música de Mahler, amb una línia vocal impertorbable i una expressivitat encisadora. La mezzo anglesa va cloure la seva intervenció amb “Urlicht” (Llum primigènia), i com en un encanteri, orquestra i cantant es van fondre en l’atmosfera sonora que Mahler imprimeix a la transcendent proposta de l’home: “Ich bin von Gott, ich will wieder zu Gott” (Jo vinc de Déu i vull tornar a Déu). L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu es va deixar encomanar per l’alt nivell artístic de la cantant i, amb un atent Josep Pons, va explorar els racons sonors que proposa la partitura de Mahler, amb bons resultats i millor actitud. Llàstima però, que el solista de trompeta no tingués el seu dia.

I si parlem d’actitud, caldria donar l’enhorabona a l’orquestra, que davant el difícil moment que viu la institució que li dona sentit, va mostrar en la seva gran majoria de músics, una motivació molt positiva que, òbviament, es va veure reflectida en l’èxit musical. Segurament Josep Pons hi té força a veure, tal com es va desprendre de les lectures contrastades i intenses dels dos poemes d’Strauss. Si en Till Eulenspiegel els músics van jugar junt amb el protagonista del poema, oferint a nivell individual intervencions arriscades i valentes sobretot pel que fa al vent fusta i les trompes, amb un so prou empastat, en Mort i transfiguració el vessant lúdic es va veure transformat pel més pròpiament artístic, amb una versió inspirada, en què Pons va saber dosificar la intensitat fins a un final que demanava a crits silenci respectuós, més que incontinència aplaudidora. No cal oblidar que el concert va començar amb Festivitat de Joan Manén, una obra fresca, d’elegància tan popular com mediterrània, que va servir per escalfar motors, i tant si es van escalfar!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *